
une œuvre de l'intelligence, et pour donner dans un livre, ou dans une causerie qui en diffère peu, l'impression achevée de la frivolité, il faut une dose de sérieux dont une personne purement frivole serait incapable." (pàg. 12)
Però una obra, fins i tot si s'aplica només a temes que no són intel·lectuals, és una obra de la intel·ligència i per donar en un llibre (o en una discussió, poc diferent d?un llibre) la impressió completa de frivolitat, cal una dosi de serietat que una persona purament frívola és incapaç de donar.
"Il est vrai que le kaléidoscope social était en train de tourner et que l'affaire Dreyfus allait précipiter les Juifs au dernier rang de l'échelle sociale." (pàg. 23)
Certament el calidoscopi social estava girant i l'afer Dreyfus havia de precipitar els jueus al darrer graó de l'escala social.
"Mme de Guermantes s'était assise. Son nom, comme il était accompagné de son titre, ajoutait à sa personne physique son duché qui se projetait autour d'elle et faisait régner la fraîcheur ombreuse et dorée des bois des Guermantes au milieu du salon, à l'entour du pouf où elle était." (pàg. 60-61)
La senyora de Guermantes va seure. El seu nom, com que estava acompanyat del seu títol, aportava a la seva persona física el ducat que es projectava al seu voltant i feia que la frescor ombrívola i daurada dels boscos de Guermantes dominessin el saló al voltant del puf on era asseguda.
"ses yeux, où était captif comme dans un tableau le ciel bleu d'une après-midi de France, largement découvert, baigné de lumière même quand elle ne brillait pas." (pàg. 61-62)
Els seus ulls, on restava captiu com en un quadre el cel blau d'una tarda amb amples clarianes de França banyada de sol fins i tot si no lluïa.
"l est vrai que ces grands hommes voyaient chez les Guermantes la princesse de Parme, la princesse de Sagan (que Françoise, entendant toujours parler d'elle, finit par appeler, croyant ce féminin exigé par la grammaire, la Sagante)." (pàg. 67)
Aquests grans homes veien a ca els Guermantes la princesa de Parma, la princesa de Sagan (que Françoise, com que sempre en sentia a parlar, va acabar per anomenar-la, pensant que la gramàtica hi exigia un femení, la Sagante).
Fa gràcia com introdueix un detall simpàtic enmig d'una descripció tan acurada, talment com un avi explicaria una història als néts.
"Il ne lui a pas dit une fois « Monseigneur », ajouta-t-elle, d’un air amusé par ce détail aussi important pour elle que le refus par un protestant, au cours d'une audience du pape, de se mettre à genoux devant Sa Sainteté." (pàg. 80)
No s'hi ha dirigit cap vegada dient-li "senyor", va dir amb un to divertit perquè aquest detall per a ella era tan important com si un protestant hagués refusat agenollar-se davant de sa santedat durant una audiència.
"Un sourire permanent de bon roi d'Yvetot légèrement pompette, une main à demi dépliée flottant, comme l'aileron d’un requin, à côté de sa poitrine, et qu'il laissait presser indistinctement par ses vieux amis et par les inconnus qu'on lui présentait, lui permettaient, sans avoir à faire un seul geste ni à interrompre sa tournée débonnaire, fainéante et royale, de satisfaire à l’empressement de tous, en murmurant seulement : « Bonsoir, mon bon », « bonsoir mon cher ami », « charmé monsieur Bloch », « bonsoir Argencourt », et près de moi, qui fus le plus favorisé quand il eut entendu mon nom : « Bonsoir, mon petit voisin, comment va votre père ? Quel brave homme !" (pàg.111)
Un somriure permanent una mica sorneguer com el del bon rei d’Yvetot, una ma mig desplegada flotant com l'aleta d'un tauró, al costat del pit que deixava que xoquessin tant els seus vells amics com els desconeguts que li eren presentats, cosa que li permetia sense haver de fer cap gest ni interrompre el seu tour bondadós, desvagat i reial de satisfer les exigències de tothom només que murmurant: "bona nit, estimat", "bona nit, amic meu", "encantat senyor Bloch", "bona nit Argencourt". Quan se m'apropà i va sentir el meu nom, em va regalar un "bona nit, veí, com està el vostre pare?, un home valent!".
"Moi qui n’ai pas l'honneur de faire partie du ministère de l'Instruction publique, répondit le duc avec une feinte humilité, mais avec une vanité si profonde que sa bouche ne pouvait s'empêcher de sourire et ses yeux de jeter à l'assistance des regards pétillants de joie sous l'ironie desquels rougit le pauvre historien, moi qui n'ai pas l’honneur de faire partie du ministère de l'Instruction publique, reprit-il, s'écoutant parler, ni du cercle Volney (je ne suis que de l'Union et du Jockey)... vous n'êtes pas du Jockey, monsieur ? demanda-t-il à l'historien qui, rougissant encore davantage, flairant une insolence et ne la comprenant pas, se mit à trembler de tous ses membres, moi qui ne dîne même pas chez M. Émile Ollivier, j'avoue que je ne connaissais pas mentalité. Je suis sûr que vous êtes dans mon cas, Argencourt." (pàg. 146-147)
Jo, que no tinc l'honor de pertànyer al ministeri d'Instrucció pública, va respondre el duc amb humilitat fingida i amb una vanitat tan pregona que la seva boca no va poder estar-se de somriure i els seus ulls de repartir mirades guspirejant de joia, sota les quals envermellia de vergonya el pobre historiador, jo, que no tinc l'honor de pertànyer al ministeri d'Instrucció pública, repetí escoltant-se, ni del cercle Volney (només sóc de l'Unió i del Jockey)..., vos no pertanyeu al Jockey, senyor? preguntà a l'historiador que envermellí encara més i, ensumant una insolència que no entenia, començà a tremolar de cap a peus, jo que no sopo si a ca l'Émile Ollivier, crec que no conec la seva "mentalitat", i estic segur que vos, Argencourt, esteu igual que jo.
"Sur mon honneur de soldat (et ici la voix de M. de Norpois vibra d’un léger trémolo patriotique) telle est ma conviction." (pàg. 151-152)
Pel meu honor de soldat (i aquí la veu del senyor de Norpois vibrà amb un lleuger trèmolo patriòtic) aquesta és la meva convicció.
"– C'est une affaire qui ne regarde que les Français entre eux, n'est-ce pas ? répondit M. d'Argencourt avec cette insolence particulière qui consiste à prêter à l'interlocuteur une opinion qu'on sait manifestement qu'il ne partage pas, puisqu'il vient d'en émettre une opposée." (pàg. 170)
– Aquest assumpte no afecta més que als francesos entre elles, no es veritat? va respondre el senyor d'Argencourt amb aquella insolència particular que consisteix a fer partícip l'interlocutor d'una opinió que hom sap del cert que no comparteix, doncs acaba d'emetre'n una d'oposada.
Marcel Proust (s.d.). "Le côté de Guermantes" (part 2). À la recherche du temps perdu. La Bibliothèque électronique du Québec (feta sobre el text de l'edició de Gallimard, Paris, 1946-47).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada