"Cependant, la fée dépérit si nous nous
approchons de la personne réelle à laquelle correspond son nom, car, cette
personne, le nom alors commence à la refléter et elle ne contient rien de la
fée ; la fée peut renaître si nous nous éloignons de la personne ; mais si nous
restons auprès d'elle, la fée meurt définitivement et avec elle le nom." (pàg. 7)
La màgia desapareix si ens apropem a la persona real a què correspon el nom, ja que el nom comença a confondre-s'hi i ella no conté gens d'aquesta màgia; la màgia reneix si ens allunyem d'aquesta persona, però si ens quedem a prop d'ella, la màgia mor definitivament i, amb ella, el nom.
La màgia desapareix si ens apropem a la persona real a què correspon el nom, ja que el nom comença a confondre-s'hi i ella no conté gens d'aquesta màgia; la màgia reneix si ens allunyem d'aquesta persona, però si ens quedem a prop d'ella, la màgia mor definitivament i, amb ella, el nom.
"La coquetterie de la jeune fille qu'avait été
Françoise affinait alors pour M. Jupien le visage ronchonneur de notre vieille
cuisinière alourdie par l'âge, par la mauvaise humeur et par la chaleur du
fourneau, et c'est avec un mélange charmant de réserve, de familiarité et de
pudeur qu'elle adressait au giletier un gracieux salut." (pàg. 14-15)
Per a M. Jupien, la coqueteria de la jove que havia estat Francesca afinava la cara de rondinaire de la nostra vella cuinera, agreujada per l'edat, el mal humor i la calor del forn, ella saludava el sastre amb una mescla graciosa de familiaritat i pudor.
Per a M. Jupien, la coqueteria de la jove que havia estat Francesca afinava la cara de rondinaire de la nostra vella cuinera, agreujada per l'edat, el mal humor i la calor del forn, ella saludava el sastre amb una mescla graciosa de familiaritat i pudor.
"Françoise n'avait pas encore compris que les
plus cruels de nos adversaires ne sont pas ceux qui nous contredisent et
essayent de nous persuader, mais ceux qui grossissent ou inventent les
nouvelles qui peuvent nous désoler..." (pàg. 18)
Francesca encara no havia entès que els nostres més grans enemics no son els que ens duen la contrària i tracten de persuadir-nos, sinó els que inventen o engreixen notícies que poden ferir-nos.
"Et le matin, au moment où elle allait sortir à
pied, comme si l'opinion des passants dont elle faisait ressortir la vulgarité
en promenant familièrement au milieu d'eux sa vie inaccessible, pouvait être un
tribunal pour elle, je pouvais l'apercevoir devant sa glace," (pag. 24)
Al matí, al punt de sortir a passeig, talment com si l'opinió dels passavolants, dels quals ella feia brollar la vulgaritat passejant amb naturalitat entre ells la seva vida tan inaccessible, pogués ser-li un tribunal, jo la veia emmirallar-se.
Al matí, al punt de sortir a passeig, talment com si l'opinió dels passavolants, dels quals ella feia brollar la vulgaritat passejant amb naturalitat entre ells la seva vida tan inaccessible, pogués ser-li un tribunal, jo la veia emmirallar-se.
"Il y avait encore à cette époque, entre tout
homme gommeux et riche de cette partie de l'aristocratie et tout homme gommeux
et riche du monde de la finance ou de la haute industrie, une différence très
marquée. Là où l'un de ces derniers eût cru affirmer son chic par un ton
tranchant, hautain, à l'égard d'un inférieur, le grand seigneur, doux,
souriant, avait l'air de considérer, d'exercer l'affectation de l'humilité et
de la patience, la feinte d'être l'un quelconque des spectateurs, comme un
privilège de sa bonne éducation." (pàg. 31)
En aquella època encara era evident la diferència entre els homes elegants i rics de l'aristocràcia i els homes elegants i rics del món de les finances i la gran indústria. Allà on un d'aquests darrers pensava refermar el seu estil emprant un to tallant, altiu en presència d'un inferior, el gran senyor, dolç, somrient, feia la sensació de ser considerat, d'exercir l'afectació, la humilitat i la paciència, de ser un més dels espectadors, com a privilegi de la seva bona educació.
En aquella època encara era evident la diferència entre els homes elegants i rics de l'aristocràcia i els homes elegants i rics del món de les finances i la gran indústria. Allà on un d'aquests darrers pensava refermar el seu estil emprant un to tallant, altiu en presència d'un inferior, el gran senyor, dolç, somrient, feia la sensació de ser considerat, d'exercir l'afectació, la humilitat i la paciència, de ser un més dels espectadors, com a privilegi de la seva bona educació.
"À côté de moi étaient des gens vulgaires qui,
ne connaissant pas les abonnés, voulaient montrer qu'ils étaient capables de
les reconnaître et les nommaient tout haut." (pàg. 33)
Al meu voltant hi havia tot de gent vulgar que, no coneixent els abonats, volien demostrar que eren capaços de reconèixer-los i s'hi referien en veu ben alta.
Al meu voltant hi havia tot de gent vulgar que, no coneixent els abonats, volien demostrar que eren capaços de reconèixer-los i s'hi referien en veu ben alta.
"Je pensais tout à l'heure que, si je n’avais
pas eu de plaisir la première fois que j'avais entendu la Berma, c'est que,
comme jadis quand je retrouvais Gilberte aux Champs-Élysées, je venais à elle
avec un trop gran desir." (pàg. 42)
Pensava que si no havia sentit plaer la premera vegada que havia sentit la Berma era perquè, talment com quan trobava Gilberte als Camps Elisis, m'hi apropava amb massa desig.
Pensava que si no havia sentit plaer la premera vegada que havia sentit la Berma era perquè, talment com quan trobava Gilberte als Camps Elisis, m'hi apropava amb massa desig.
"Et la différence qu'il y a entre une personne,
une œuvre fortement individuelle et l'idée de beauté existe aussi grande entre
ce qu'elles nous font ressentir et les idées d'amour, d'admiration." (pàg. 43)
I la diferència que hi ha entre una persona, una obra fortament individual i la idea de bellesa també es dóna entre el que ells ens fan sentir i les idees d'amor i d'admiració
I la diferència que hi ha entre una persona, una obra fortament individual i la idea de bellesa també es dóna entre el que ells ens fan sentir i les idees d'amor i d'admiració
"Au moment où en vertu des lois de la
réfraction vint sans doute se peindre dans le courant impassible des deux yeux
bleus la forme confuse du protozoaire dépourvu d'existence individuelle que
j'étais, je vis une clarté les illuminer : la duchesse, de déesse devenue femme
et me semblant tout d'un coup mille fois plus belle, leva vers moi la main
gantée de blanc qu'elle tenait appuyée sur le rebord de la loge, l'agita en
signe d'amitié, mes regards se sentirent croisés par l'incandescence
involontaire et les feux des yeux de la princesse, laquelle les avait fait
entrer à son insu en conflagration rien qu'en les bougeant pour chercher à voir
à qui sa cousine venait de dire bonjour, et celle-ci, qui m'avait reconnu, fit
pleuvoir sur moi l'averse étincelante et céleste de son sourire." (pàg. 50)
En el moment en què, en virtut de les lleis de la refracció la forma confusa de protozou desproveït d'existència individual que era jo va entrar completament en el corrent impassible dels seus ulls blaus, vi que s'il·luminaven; la duquessa, la deessa esdevinguda dona semblant-me mil vegades més bella, aixecà cap a mi la mà enguantada de blanc que tenia repenjada a la barana de la llotja, l'agità en senyal d'amistat, les meves mirares es van sentir travessades per la incandescència involuntària i el foc dels ulls de la princesa, que malgrat ella els havia encès simplement en moure'ls per mirar de trobar aquell a qui la seva cosina venia de saludar i, en reconèixer-me, va fer caure sobre meu la pluja resplendent i celeste del seu somriure.
En el moment en què, en virtut de les lleis de la refracció la forma confusa de protozou desproveït d'existència individual que era jo va entrar completament en el corrent impassible dels seus ulls blaus, vi que s'il·luminaven; la duquessa, la deessa esdevinguda dona semblant-me mil vegades més bella, aixecà cap a mi la mà enguantada de blanc que tenia repenjada a la barana de la llotja, l'agità en senyal d'amistat, les meves mirares es van sentir travessades per la incandescència involuntària i el foc dels ulls de la princesa, que malgrat ella els havia encès simplement en moure'ls per mirar de trobar aquell a qui la seva cosina venia de saludar i, en reconèixer-me, va fer caure sobre meu la pluja resplendent i celeste del seu somriure.
"Mais la première, Françoise me donna l’exemple
(que je ne devais comprendre que plus tard quand il me fut donné de nouveau et
plus douloureusement, comme on le verra dans les derniers volumes de cet
ouvrage, par une personne qui m’était plus chère) que la vérité n’a pas besoin
d’être dite pour être manifestée, et qu’on peut peut-être la recueillir plus
sûrement sans attendre les paroles et sans tenir même aucun compte d’elles,
dans mille signes extérieurs, même dans certains phénomènes invisibles,
analogues dans le monde des caractères à ce que sont, dans la nature physique,
les changements atmosphériques." (pàg. 57)
La primera que em va donar exemple (que jo no vaig comprendre fins molt més tard, quan em fou donat de nou i més dolorosament, com es veurà en els darrers volums d'aquesta obra, per una persona que m'estimava més) que no és menester dir la veritat perquè sigui manifesta, i que és més fàcil trobar-la sense esperar les paraules, fins i tot sense fer-ne cap mena de cas, a partir de milers de senyals exteriors, o en certs fenomens invisibles, anàlegs en l'àmbit dels caràcters al que són, en el món físic els canvis atmosfèrics.
La primera que em va donar exemple (que jo no vaig comprendre fins molt més tard, quan em fou donat de nou i més dolorosament, com es veurà en els darrers volums d'aquesta obra, per una persona que m'estimava més) que no és menester dir la veritat perquè sigui manifesta, i que és més fàcil trobar-la sense esperar les paraules, fins i tot sense fer-ne cap mena de cas, a partir de milers de senyals exteriors, o en certs fenomens invisibles, anàlegs en l'àmbit dels caràcters al que són, en el món físic els canvis atmosfèrics.
"Saint-Loup employait à tout propos ce mot de «
faire » pour « avoir l’air », parce que la langue parlée, comme la langue
écrite, éprouve de temps en temps le besoin de ces altérations du sens des
mots, de ces raffinements d'expression." (pàg. 62)
Saint-Loup feia servir habitualment la paraula "fer" en el sentit de "tenir l'aspecte", perquè la llengua parlada, com l'escrita, mostra de tant en tant la necessitat d'aquesta mena d'alteracions del sentit de les paraules, d'aquests reajustaments d'expressió.
Saint-Loup feia servir habitualment la paraula "fer" en el sentit de "tenir l'aspecte", perquè la llengua parlada, com l'escrita, mostra de tant en tant la necessitat d'aquesta mena d'alteracions del sentit de les paraules, d'aquests reajustaments d'expressió.
"Quel malheur que ce soient les médiocres comme
moi qui soient toujours prêts à travailler et que ceux qui pourraient ne
veuillent pas !" (pàg. 63)
Quina desgràcia que els mediocres com jo estiguin sempre disposats a treballar mentre que aquells que podrien fer-ho no ho volen fer!
Quina desgràcia que els mediocres com jo estiguin sempre disposats a treballar mentre que aquells que podrien fer-ho no ho volen fer!
"Je entendais le tic tac de la montre de Saint-Loup, laquelle ne devait pas être bien loin de moi. Ce tic tac changeait de place à tout moment, car je ne voyais pas la montre ; il me semblait venir de derrière moi, de devant, d’à droite, d’à gauche, parfois s’éteindre comme s’il était très loin. Tout d’un coup je découvris la montre sur la table. Alors j’entendis le tic tac en un lieu fixe d’où il ne bougea plus. Je croyais l’entendre à cet endroit-là." (pàg. 65)
Sentia el tic-tac del rellotge de Sain-Loup, que no devia ser massa lluny de mi. El tic-tac canviava de lloc a cada moment, perquè no veia el rellotge; tant em semblava que venia del meu darrere, com de davant, de la dreta o de l'esquerra; de vegades, s'apagava com si fos molt lluny. De cop i volta vaig descobrir el rellotge sobre la taula i des d'aquell moment vaig començar a sentir el tic-tac en un lloc fix del qual no es bellugà més: Estava convençut de sentir-lo en aquell lloc.
"Et
pour ce sourd total, comme la perte d’un sens ajoute autant de beauté au monde
que ne fait son acquisition, c’est avec délices qu’il se promène maintenant sur
une Terre presque édénique où le son n’a pas encore été créé." (pàg. 67)
I aquell que és completament sord, atès que la pèrdua d'un sentit confereix més bellesa al món que no la seva adquisició, es passeja amb delit per una Terra gairebé edènica en què el so encara no ha estat creat.
Marcel Proust (s.d.). "Le côté de Guermantes" (part 1). À la recherche du temps perdu. La Bibliothèque électronique du Québec (feta sobre el text de l'edició de Gallimard, Paris, 1946-47).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada