"Ceux qui apprennent sur la vie d'un
autre quelque détail exact en tirent aussitôt des conséquences qui ne le sont
pas et voient dans le fait nouvellement découvert l'explication de choses qui
précisément n'ont aucun rapport avec lui." (pàg 10)
Aquells que aprenen sobre la vida algun detall concret, n'extreuen immediatament conseqüències que no ho són i veuen en aquest fet acabat de descobrir l'explicació de coses que no hi tenen cap mena de relació.
"Le snobisme est une maladie grave de
l'âme, mais localisée et qui ne la gâte pas tout entière." (pàg. 21)
L'esnobisme és una malaltia greu de l'ànima, però localitzada de manera que no l'espatlla completament.

D'Albertine, per contra, no tenia res a aprendre. Cada dia em semblava menys bonica. Només quan m'adonava del desig que excitava en els altres, recomençava a patir i em feia que volgués disputar-se-la, cosa que feia que la tornés a posar en un pedestal.
"Alors, convalescent affamé qui se repaît déjà
de tous les mets qu'on lui refuse encore, je me demandais si me marier avec
Albertine ne gâcherait pas ma vie, tant en me faisant assumer la tâche trop
lourde pour moi de me consacrer à un autre être, qu'en me forçant à vivre
absent de moi-même à cause de sa présence continuelle et en me privant, à
jamais, des joies de la solitude." (pàg. 55)
Aleshors, convalescent afamat que ja s'alimenta de tots els menjars que encara li són prohibits, em preguntava si casar-me amb Albertina no m'espatllaria la vida, tant per la qüestió de fer-me assumir la tasca, massa dura per a mi, de consagrar.-me a un altre esser humà, com perquè em forçaria a viure absent de mi mateix a causa de la seva presència continua que em privaria, per sempre més, de les joies de la solitud.
Cap a la pàg. 60 hi ha tota una disertació
sobre la gelosia molt ara, com masclista, d'aparences. un final tipus
"prefiero un bombón compartido..."
"Du marquis du Lau (dont on sait la triste
fin, quand, sourd, il se faisait porter chez Mme H..., aveugle)." (pàg. 73)
Del marquès de Lau (del qual sabem quin trist final va tenir quan ell --que era sord-- es feia guiar per Mme. H que era cega).
No havíeu sentit mai aquest acudit?
"Car la possession de ce qu'on aime est une
joie plus grande encore que l'amour." (pàg. 106)
Perquè la possessió d'allò que hom estima és una joia més gran que l'amor.
"La jalousie a beau être habilement dissimulée
par celui qui l'éprouve, elle est assez vite découverte par celle qui
l'inspire, et qui use à son tour d’habileté." (pàg. 128)
La gelosia tot i que qui la pateix provi de dissimular-la, qui la provoca la descobreix ràpidament i la utilitza en profit seu.
"(et
c’est pour cela que cet amour ne pouvait être durable à moins de rester
malheureux, car, par définition, il ne contentait pas le besoin de mystère)."
(pàg. 163)
I és per això que aquest amor no podia durar, si no era fent-me desgraciat: per definició no contenia la necessitat del misteri.
Una manera d'estimar malaltissa. En aquest
parèntesi resumeix gairebé el que explica en les pàgines anteriors.
"J'avais promis à Albertine que, si je ne
sortais pas avec elle, je me mettrais au travail ; mais le lendemain, comme si,
profitant de nos sommeils, la maison avait miraculeusement voyagé, je
m'éveillais par un temps différent, sous un autre climat. On ne travaille pas
au moment où on débarque dans un pays nouveau, aux conditions duquel il faut
s'adapter. Or chaque jour était pour moi un pays différent. Ma paresse
elle-même, sous les formes nouvelles qu'elle revêtait, comment l’eussé-je
reconnue ?" (pàg. 178)
Havia promès a Albertina que, si no sortia amb ella, l'endemà treballaria; però l'endemà, com si aprofitant les nostres hores de son, la casa hagués viatjat miraculosament, em vaig despertar en un temps diferent, amb un altre clima. Hom no treballa quan arriba a un país nou, a les condicions del qual cal adaptar-s'hi. També podria ser que cada dia fos per a mi com un país diferent. La meva paresa, sota les noves aparences que la revestien, com la podia reconèixer?
Les pàgines següents són un cant a la peresa. Potser D'Ors les va llegir abans d'escriure l'oceanografia del tedi...
"On arrive, sous la forme de soupçons, à
absorber journellement, à doses énormes, cette même idée qu'on est trompé, de
laquelle une quantité très faible pourrait être mortelle, inoculée par la
piqûre d'une parole déchirante." (pàg. 187)
Hom arriba, a còpia de sospites, a absorbir cada dia a dosis enormes, la idea que t'enganyen, una idea que pot ser letal fins i tot en petites dosis si la inocula la picadura d'una frase tendra.
"On n'aime que ce qu'on ne possède pas tout
entier." (pàg. 240)
Ningú no estima més que allò que posseeix compeltament.
"il n'y a pas de meilleur indicateur qu'un
ancien voleur, ou qu'un sujet de la nation qu'on combat. [per saber on colpejar]." (pàg. 248)
No hi ha millor indicador que un antic lladre o una persona de la nació que hom combat.
“car, de même que les peuples ne sont pas
longtemps gouvernés par une politique de pur sentiment, les hommes ne le sont
pas par le souvenir de leurs rêves.” (pàg. 284)
De la mateixa manera que les nacions no podenser governades massa temps amb una política de pur sentiment, els homes no poden viure del record dels seus somnis.
De la mateixa manera que les nacions no podenser governades massa temps amb una política de pur sentiment, els homes no poden viure del record dels seus somnis.
“Si les femmes de ce qu’on appelait autrefois
les maisons closes, si les cocottes elles-mêmes (à condition que nous sachions
qu’elles sont des cocottes) nous attirent si peu, ce n’est pas qu’elles soient
moins belles que d’autres, c’est qu’elles sont toutes prêtes ; que ce qu’on
cherche précisément à atteindre, elles nous l’offrent déjà ; c’est qu’elles ne
sont pas des conquêtes.” (pàg. 323)
Si les dones del que abans en dèiem cases de barrets, si les mateixes senyoretes de companyia, en cas que sapiguem que ho són, ens atreuen tan poc, no és perquè siguin menys boniques que les altres, és perquè sempre estan a punt; que allò que ens agrada esperar, ens ho ofereixen d'entrada: no són conquestes.
“Dans ce dernier cas, au contraire, son regard
étroit et velouté se fixait, se collait sur la passante, si adhérent, si
corrosif, qu’il semblait qu’en se retirant il aurait dû emporter la peau.”
(pàg. 341)
En aquest darrer cas, per contra, la seva mirada penetrant i suau es fixava, s'enganxava en la dona que passava d'una manera tan enganxifosa, tan corrosiva que feia la impressió que si l'enretirava, se li enduria la pell.
"On trouve innocent de désirer et atroce que l’autre désire." (pàg. 389)
Trobem innocent de desitjar i, en canvi, trobem atroç que desitgi un altre,
"Mais la pensée de mon esclavage cessait tout d’un coup de me peser et je souhaitais de le prolonger encore, parce qu'il me semblait apercevoir qu'Albertine sentait cruellement le sien." (pàg. 405)
Però la idea del meu esclavatge va deixar de cop i volt de turmentar-me i vaig desitjat de perllongar-lo encara una mica més perquè em va semblar que Albertina vivia cruelment el seu.
"La nature ne semble guère capable de donner que des maladies assez courtes. Mais la médecine s'est annexé l'art de les prolonger." (pàg. 418)
La natura no sembla capaç de proporcionar més que malalties curtes. Però la medicina s'ha atorgat l'art de perllongar-les.
"L'univers est vrai pour nous tous et dissemblable pour chacun." (pàg. 439)
Lúnivers és cert per a tots nosaltres, però diferent per a cadascú.
Bona definició de la relativitat.
Marcel Proust (s.d.). "La prisonnière" (part 1). À la recherche du temps perdu. La Bibliothèque électronique du Québec (feta sobre el text de l'edició de Gallimard, Paris, 1946-47).
En aquest darrer cas, per contra, la seva mirada penetrant i suau es fixava, s'enganxava en la dona que passava d'una manera tan enganxifosa, tan corrosiva que feia la impressió que si l'enretirava, se li enduria la pell.
"On trouve innocent de désirer et atroce que l’autre désire." (pàg. 389)
Trobem innocent de desitjar i, en canvi, trobem atroç que desitgi un altre,
"Mais la pensée de mon esclavage cessait tout d’un coup de me peser et je souhaitais de le prolonger encore, parce qu'il me semblait apercevoir qu'Albertine sentait cruellement le sien." (pàg. 405)
Però la idea del meu esclavatge va deixar de cop i volt de turmentar-me i vaig desitjat de perllongar-lo encara una mica més perquè em va semblar que Albertina vivia cruelment el seu.
"La nature ne semble guère capable de donner que des maladies assez courtes. Mais la médecine s'est annexé l'art de les prolonger." (pàg. 418)
La natura no sembla capaç de proporcionar més que malalties curtes. Però la medicina s'ha atorgat l'art de perllongar-les.
"L'univers est vrai pour nous tous et dissemblable pour chacun." (pàg. 439)
Lúnivers és cert per a tots nosaltres, però diferent per a cadascú.
Bona definició de la relativitat.
Marcel Proust (s.d.). "La prisonnière" (part 1). À la recherche du temps perdu. La Bibliothèque électronique du Québec (feta sobre el text de l'edició de Gallimard, Paris, 1946-47).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada