"Longtemps,
je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux
se fermaient si vite que je n'avais pas le temps de me dire : 'Je
m'endors'. "
[...]
"Si du moins
il m'était laissé assez de temps pour accomplir mon œuvre, je ne manquerais pas
de la marquer au sceau de ce Temps dont l'idée s'imposait à moi avec tant de
force aujourd'hui, et j'y décrirais les hommes, cela dût-il les faire
ressembler à des êtres monstrueux, comme occupant dans le Temps une place
autrement considérable que celle si restreinte qui leur est réservée dans
l'espace, une place, au contraire, prolongée sans mesure, puisqu'ils touchent
simultanément, comme des géants, plongés dans les années, à des époques vécues
par eux, si distantes – entre lesquelles tant de jours sont venus se placer –
dans le Temps."
Entre aquestes dues citacions hi ha 15 volums (en la meva edició), més de 4.500 pàgines i més de quatre anys de lectura (amb interrupcions, esclar!).
Quan preparava aquesta entrada acabo de descobrir que han desaparegut els posts dedicats als dos primers
volums de la Recherche (i altres entrades). Suposo que el dia que vaig ordenar el blog devia fer alguna
animalada. Miraré de recuperar coses, a veure si tinc sort...
La cosa és que després de tant de temps amb aquesta lectura de fons (l'he alternada amb d'altres, en cas contrari segurament hagués parat boig), sento que he acabat una cosa important, que he canviat la manera de percebre les lectures i el que es pot dir en literatura. Que no cal explicar què passa (ni esperar que t'ho expliquin, si ets lector), sino el que sentiries com a protagonista si passés el que passa. Que no es tan important el que els altres pensen, sino el que les seves reaccions em fan sospitar que pensen respecte de mi a partir del que passa. El jo de l'autor s'estén per tots els racons de l'obra i ho tenyeix tot amb la seva presència. Que l'autor pot estar repartit per tots els personatges de l'obra i molts referents diferents poden conformar un sol personatge: tot al servei del que es vol explicar.
El darrer volum de l'obra és el resum del mètode de construcció: una ensopegada al carrer, una espera abans d'entrar en una festa i s'encén una traca de records i construccions que, quan el personatge entra en la festa, finalment, ja havies oblidat que era a la casa en una sala d'espera. I amb la festa, els records i l'explicació del mètode de treball del jo que explica i s'explica. Del "jo" o dels "jos", perquè la component del temps fa que en cada instant el "jo" sigui diferent. Potser aquesta és la clau que ens permet entendre que l'autor parli del Temps com a protagonista i eix de l'obra: com que el temps és inabastable, en parla a partir de com el viu.
No ho sé. Els estudis seriosos i més raonats ho expliquen millor i hi roben referències a personatges i vivències de l'autor que a mi se m'escapen. El que jo sé és que tot està aquí d'alguna manera.
I per acabar, he acomplert un desig de fa temps: llegir l'Ulisses i la Recherche i comprovar com de diferents es modula el transcurs del temps en dues novel·les que "expliquen el que hi ha al cap de l'autor". A totes dues passa el mateix, que arribes a oblidar què passa (si és que hi passa alguna cosa) perdut en les voltes que el pensament de l'autor fa per explicar-nos les impressions que l'hi produeix, però cadascuna t'obliga a llegir-la amb un ritme diferent. L'Ulisses no el pots llegir a poc a poc per molt que t'hi matis; en tot cas pots anar endavant i endarrere per assentar algun fragment; en canvi, la Recherche t'obliga a no córrer fins i tot quan veus que s'acaba el capítol i t'ataca aquella mena d'urgència de veure com aconseguirà acabar aquell raonament que fa tantes pàgines que t'envolta.
Quan preparava aquesta entrada acabo de descobrir que han desaparegut els posts dedicats als dos primers
volums de la Recherche (i altres entrades). Suposo que el dia que vaig ordenar el blog devia fer alguna
animalada. Miraré de recuperar coses, a veure si tinc sort...
La cosa és que després de tant de temps amb aquesta lectura de fons (l'he alternada amb d'altres, en cas contrari segurament hagués parat boig), sento que he acabat una cosa important, que he canviat la manera de percebre les lectures i el que es pot dir en literatura. Que no cal explicar què passa (ni esperar que t'ho expliquin, si ets lector), sino el que sentiries com a protagonista si passés el que passa. Que no es tan important el que els altres pensen, sino el que les seves reaccions em fan sospitar que pensen respecte de mi a partir del que passa. El jo de l'autor s'estén per tots els racons de l'obra i ho tenyeix tot amb la seva presència. Que l'autor pot estar repartit per tots els personatges de l'obra i molts referents diferents poden conformar un sol personatge: tot al servei del que es vol explicar.
 |
| Per a fetitxistes, un enregistrament de vídeo de l'any 1904 on apareix (un moment, cal estar amatent) Marcel Proust |
Com vaig comentar en alguna de les entrades del blog que hi he dedicat, la nota que explica que els noms de llocs i de persones són inventats podria aparèixer al començament del llibre i ens estalviaria unes quantes investigacions. La versemblança és més important que la veritat en tot el que és accessori; sospito que tenint-ho clar, com a lector, no et distreus del gruix del que es vol explicar.
El darrer volum de l'obra és el resum del mètode de construcció: una ensopegada al carrer, una espera abans d'entrar en una festa i s'encén una traca de records i construccions que, quan el personatge entra en la festa, finalment, ja havies oblidat que era a la casa en una sala d'espera. I amb la festa, els records i l'explicació del mètode de treball del jo que explica i s'explica. Del "jo" o dels "jos", perquè la component del temps fa que en cada instant el "jo" sigui diferent. Potser aquesta és la clau que ens permet entendre que l'autor parli del Temps com a protagonista i eix de l'obra: com que el temps és inabastable, en parla a partir de com el viu.
No ho sé. Els estudis seriosos i més raonats ho expliquen millor i hi roben referències a personatges i vivències de l'autor que a mi se m'escapen. El que jo sé és que tot està aquí d'alguna manera.
I per acabar, he acomplert un desig de fa temps: llegir l'Ulisses i la Recherche i comprovar com de diferents es modula el transcurs del temps en dues novel·les que "expliquen el que hi ha al cap de l'autor". A totes dues passa el mateix, que arribes a oblidar què passa (si és que hi passa alguna cosa) perdut en les voltes que el pensament de l'autor fa per explicar-nos les impressions que l'hi produeix, però cadascuna t'obliga a llegir-la amb un ritme diferent. L'Ulisses no el pots llegir a poc a poc per molt que t'hi matis; en tot cas pots anar endavant i endarrere per assentar algun fragment; en canvi, la Recherche t'obliga a no córrer fins i tot quan veus que s'acaba el capítol i t'ataca aquella mena d'urgència de veure com aconseguirà acabar aquell raonament que fa tantes pàgines que t'envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada