Lila

"Podia ser que tot allò li semblés tan bonic perquè havia saltat uns quants àpats. Segons com, saltar àpats fa que les coses siguin més brillants." (pàg. 16)

Pobresa, Miró

"En el cas de les dones, ser vella només vol dir no ser jove, i ella havia suat tota la seva joventut abans que la joventut ni tan sols prengués peu." (pàg. 24)

"I ella, ¿sentia enuig abans de coneixe'n la paraula? ¿Li hauria semblat que tenia dret, a sentir enuig?

Coneixement i vida...

"En aquelles èpoques la Lila tenia la impressió que no eren res de res, la Doll i ella, però vet aquí que parlaven d'elles ni menys ni més que a la Bíblia." (pàg. 147)

"Gris tot ell, amb algun borrall de rosa aquí i allà perquè sabessis on hi haia hagut les roses. Ell no sabia què era ni per què el guardaven. No servia per a res, menys per a l'ús que elles en feien: fer memòria juntes." (pàg. 156)

Un xal que el Doane va cremar en un rampell

"Fa tant de temps que el món és aquí que fa la sensació que tot té algun sentit. Ja cal que vagis amb compte. No saps mai el que et poses a les mans." (pàg. 157)

Una de les llargues converses amb el fill/filla que ha de néixer.

"L'home li buscava els ulls a veure si hi havia tristor o fatiga, i ella girava la cara, perquè no se sabia mai què hi podia trobar, tenint en compte els pensaments que tenia. Havia pensat que les persones són com els seus cossos. I als cossos no se'ls pot fer confiança." (pàg. 199)

Allò que els ulls són la finestra de l'ànima, però dut a l'extrem o a la base, com gairebé tots els coneixements de la Lila, que sempre arrenquen del que és tangible i no fan gaire més recorregut. En aquest cas, el cos de la Lila és fort de tan treballar, però alhora, és tan fràgil que no pot ser-ho més.

"I quina mirada que li va fer aquell home, des de la pena immensa de la seva felicitat tan gran!" (pàg. 291)

Aquesta contradicció, com si la felicitat no pugués ser un estadi absolut, un lloc on viure...

"Parlar amb desconeguts era exposar-se a prendre mal tot d'una." (pàg. 293)

Tota una vida amb aquest principi gravat en el cervell i el comportament, ha de ser difícil de canviar.

Aspror de la vida, delicadesa dels detalls, acostament progressiu a la realitat (embolic temporal) records i vivències per a poder explicar què passa. Això fa que la lectura no sigui lineal ni fàcil, d'entrada. El temps es mescla en el cap de la Lila perquè sempre li cal explorar el passat per poder entendre i explicar el present i tot el que té al cap és tan intuïtiu, tan poc elaborat (en aparença) que cal recuperar "físicament" el passat cada vegada. I aquesta mena de coneixement, de teoria del coneixement, és el que utilitza per acostar-se a la religió i el que sorprèn contínumanet el seu home (el reverend) quan en parlen. Preguntes i més preguntes des del desconeixement absolut i la innocència que no sempre són esperades.

Sincerament, quan quedava poc per acabar el llibre, em feia por avançar massa de pressa i trobar que encara li quedava alguna desgràcia per patir... La senzillesa aparent del comportament i el pensament de la protagonista faciliten l'empatia.

Maryline Robinson (2015). Lila (trad. Esther Tallada). Barcelona: Edicions de 1984.