Lliçó d'alemany

"Una persona tan cauta que, quan es va suïcidar,va prendre la precaució de tallar-se les venes abans de pejar-se d'un d'aquells armaris descomunals." (pàg. 27)

"[...] un taller amb calaraboia, a peu pla, amb cinquanta-cinc forats i racons formats pels armaris vells i les lleixes atapeïdes i algun jaç dur improvisat on domien, segons m'imaginava jo, totes les criatures divertides o inquietants que haia infantat el pintor,[...]." (pàg. 36)

"Els colors sempre expliquen coses." (pàg. 37)

Les reflexions del pintor i del protagonista sobre la pintura són molt interessants. Això es un tros de la conversa on l'agent de policia li comunica que des de Berlín li prohibeixen que pinti.

"Llavors em va tirar la manta a sobre d'una estrebada, emva tapar i va seure de braços plegats a la cadira de fusta, davamt del meu oceà, amb e cap tombat parant l'orella, desvalgut, ja que no teni comesa i sense comesa només era mig home. Hi tenia la mà trencada, a seure en silenci, inert, i en les tedioses hores d'hivern es passava l'estona contemplant l'estufa, però sens dubte donava el millor de si mateix quan se li confiava una tasca clara i definida, en l'execució de la qual, posem per cas, hagués de concebre i formular preguntes." (pàg. 62-63)

El retrat del pare del protagonista. L'obedient, la figura central de la redacció. L'obediència sense qüestionar, fins al límit o més enllà.

"¡quins esquitxos, quines ones, quins xarbots, quins brolls!" (pàg. 81)

La feina del traductor. Aquí només quem'ha fet gràcia el munt de quasisinònims, però la cosa és recollir (ho explica al postfaci) la riquesa de matissos dels idiolectes dels personatges.

"Sí, va replicar Asmus Asmussen, només els ben arrelats suporten les grans tempestes." (pàg. 139)

"Això és la febre, ja en pots estar segur. sempre pinta enfebrat. Doncs mira que a l'estranger té requesta,va dir el pare, allà se l'aprecia. Perquè estan tots malalts, va dir la mare, per això han de menester pintures malaltises. Mira les boques de la gent que pinta: tortes, negres, o criden o ququegfen, però d'aquelles boques no en surt cap paraula sensata, o almenya cap paraula alemanya." (pàg. 191)

Crec que és el tros més llarg de conversa de la mare del protagonista. Mentre el llegia veia les pintures de Nolde i en llegir el postfaci m'ha crescut l'autoestima. El final de la intervenció, genial. Per cert, molt inquietant la manera de presentar els diàlegs (i aquí hi ha pseudoacotacions): de vegades cal rellegir per saber qui parla en cada moment.

"I és que no voldria que algú confongués la meva plana amb una altra. No parlo d'un indret qualsevol, sinó d'un lloc que m'és propi, i no busco una dissort qualsevol, sinó la meva, és més: no explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res." (pàg. 211)

"Aquella remor era la marea entrant. Empenyia l'escuma terra endins pels bancs de sorra on desembocaven els anals de reflux, llepava la mersma amb llengües pàl·Lides que omplien tolls i solcs, esbandia l'herba i els cargols de mar, netejava troncs, esborrava les petjades dels ocells de mar i les nostres. Pel nord, s'abraonava ocntra la riba i regolfava fins a la península, encerclant una zona grisenca de terra on feia com una mar de llim." (257)

Pintura. Això és pintura!

"De primer només passaren llagostes per una xapa ondulada, deprés va venir un udol i un xiulet i llavoes algúva engegar un filaberquí elèctric, a continuació es va sentir una veu que pronunciava paraules incomprensibles fins que la mare va girar el botó de selecció fina; la veu s'aclarí, ara ressonava per tota la casa una veu segura, gairebé alegre." (pàg. 260)

Més pintura.

"Això és la selecció, i sempre, sempre, lalluita. Els febles cauen en la lluita, els forts sobreviuen. Així amb els peixos, així amb nosaltres. Recordeu això: tot el que és fort viu del que és feble. Al principi tots tenen les mateixes possibilitats, cadascun d'aquests ous insignificants envolta ia limenta una vida, però després, quan comença la lluita, el que és indigne de viure --realment va dir indigne-- es queda enrere." (pàg. 307)

Això ho diuen en veure un munt d'ous de peix en un aiguamoll. Nietzsche a sac!

"Va posar dos esbossos del seu autoretrat al cavallet i els va deixar l'unal costat de l'altre, va fer una passa enrere i ambel tronc guerxo emva comunicar insatisfacció i mancança. Ja ho veus, Siggi: massa pobre, massa correcte. Aquest blau amb llum pròpia per tota la cara... no deixa lloc per a res més. ¿Saps qè vol dir veure? Multiplicar. Veure és penetrar i multiplicar. O inventar, també. Per igualar-te t'has d'inventar, una vegada i una altra, amb cada mirada. El qeu inventa es realitza." (pàg. 345)

I la disquisició sobre mirar l'art segueix. És molt interessant. Cap al finalde la novel·la el protagonista aplica el que ha après sobre la mirada davant un auditori atònit. És una escena remarcable.

"Converses. S'avança cap a una banda, s'atrapa una cosa que sura pel corrent, se l'amolla de nou. Persones que xerren assegudes: ¿on no aniran a parar?, ¿què no trobaran?" (pàg. 385)

Converses, no tertúlies de televisió! escoltar i construir i reconstruir continuadament sobre els arguments que apareixen a la taula. Molt socràtic.

"[El protagonista es troba malament. És a casa del pintor] I em va acompanyar afectuosament a un dels cinquanta-cinc jaços del taller que jo sempre m'havia pensat que eren per als personatges de les seves pintures: els eslovens, els dansaires de la platja i els porfetes grocs, els camperols vinclats i els mercaders verds i astuts. Una vegada el pintor m'ho va assegurar, allà era on dormia tota la gent fosforecent que havia ficat a les seves pintures. Si feies caa d'incrèdul, ell se sorprenia: quan deia una cosa, volia que se'l creguessin." (pàg. 403)

Reprén, ja de gran, una idea de quan era petit (pàg. 36). Fa gràcia.

Vit-vit, va dir, un bon dia veuràs que el que hem fet i suportat junts no es perdrà tan fàcilment. El rastre que deixarem durarà més temps del que pensem; no hi ha res que es perdi tan de pressa. (...) Perquè una cosa duri, va dir, no al que la tornis a veure; hiha coses que primer cal perdre-les per poder-les tenir sense preocupar-se'n." (pàg. 407)

"T'hi has d'acostumar, a les pèrdues, Vit-vit. De vegades és bo que un no es pugui quedar el que té. Sempre cal tornar a començar. Mentre ho fem, podem posar esperança en nosaltrs mateixos. Mai no he estat satosfet, Siggi, i deixa que et doni un consell: estigues tan insatisfet com puguis." (pàg. 408)



Quan arribes al "Postfaci del traductor", que cal molt, t'adones (si encara no ho havies fet, de la feina tan immensa que comporta traduir aquest llibre. Potser es podria llegir abans? Jo crec que no perquè dóna context històric i semblances entre els personatges i persones reals que no sé si, coneixent-les, espatllarien la lectura. En tot cas, quina feina del traductor i quin encert editar aquest llibre.

De què va? Del deure, de la inutilitat de l'obediència per ella mateixa, de la ridiculesa de fonamentar la vida en el compliment del deure... I del nazisme, de la vida rural, de pintura, de sensacions...

Siegfried Lenz (2016). Lliçó d'alemany (trad. Joan Ferrarons). Barcelona: Club editor