Le dernier des nôtres

"La première chose que je vis d'elle fut sa cheville, délicate, nerveuse, qu'enserrait la bride d'une sandale bleue." (pàg. 9)

El primer que li vaig veure va ser el seu turmell, delicat, nerviós, envoltat per la tira d'una sandàlia blava.

Així arrenca el llibre. Pas mal!

"Il lui était presque impossible, après s'être appuyée des années contre cet ennemi, de comprendre cette survenue du néant et de se résigner à y croire" (pàg. 88)

Li resultava gairebé impossible, després d'haver viscut tants d'anys contra aquest enemic, comprendre que se n'havia desfet i resignar-se a creure-hi.

Marthe (la tieta del protagonista) rep el telegrama que li anuncia la mort del seu marit, amb qui tenia problemes de convivència. La reacció és com de síndrome d'Stockholm, molt ben descrita.

"Une bourasque de vie s'engouffra dans l'habitacle." (pàg. 109)

Una borrasca de vida envaí l'habitació.

La frase que descriu l'entrada de la seva xicota en la seva habitació.

"J'observais la scène, mais je en pouvais pas me laisser aller. Il y a toujours, chez moi, comme un dédoublement de personnalité. Je vis et j'observe en même temps. Je n'aime pas perdre le contrôle." (pàg. 169)

Obserbava l'escena, però no podia deixar-me anar. Crec que, dins meu, es desenvolupa una mena desdoblament de la personalitat: visc i observo al mateix temps; no m'agrada perdre el control.

"J'avais peu d'attirance pour les livres en général et aucune pour les romans en particulier. Je en voyais pas l'intérêt, alors que la vie est déjà si riche, de perdre son temps dans cette réalité parallèle. Je en m'intéressais qu'aux ouvrages économiques ou politiques." (pàg. 175)

Tenia poca tirada pels llibres en general, i cap per les novel·les en particular. No trobava cap mena d'interés, atesa la riquesa de la vida, a perdre el temps en aquesta mena de realitat paral·lela. Només m'interessava llegir obres sobre economia i política.

"Elle savait transformer les instants en fête, les minuscules anecdotes de notre quotidien en roman et les choses les plus simples en grands plaisirs." (pàg. 287)

Transformava els instants en festa, les petites anècdtes quotidianes en novel·les i les coses més simples en gfrans plaers.


"Comment pouvais-je respecter un psychiatre que s'obstinait a considérer l'art comme une névrose." (pàg. 322)

Com podia respextar un psiquiatre que s'obstinavaa coniserar l'art com una neurosi?

Només he recollit aquesta frase d'un fragment en què analitza un psiquiatre de l'escola de la psicoanàlisi. El deixa tn malament com era d'esperar.


J'avais tout prévu, mais j'ai fait l'erreur de croire qu'il se contenterait de suivre son intérêt, alos qu'il était capable de mettre son intérêt en danger pour jouir du mal qu'il me faisait. J'avais sous-estimé son besoin viscéral de me détruire. Le mal existe, les sadiques aussi. N'allez pas leur chercher des escuses, ils n'en ont pas. C'est leur temperament profond. Ils prenent leur plaisir dans les blesures qu'ils infligent.

Ho havia previt tot, però vaig pensar que es mouria per interés propi sense tenir en compte que era capaç d'anar contra el seu propi interés només per gaudir fent-me mal. Havia subestimat la seva necessitat de destruir-me. El mal existeix i els sàdics, també. No intenteu justificar-los, no tenen escuses; és la seva natura profunda: obtenen plaer de les ferides que causen.


Promet més del que dóna, aquest llibre. L'arrencada fa molta gràcia. L'artefacte literari fent córrer en paral·lel la infància amb la maduresa del protagonista, sembla interessant, però he trobat la construcció dels personatges i el fil sencer molt tòpic i superficial. Sembla tot fet per a agradar: el noi és maco, un mascle alfa que s'acaba enamorant de qui (en aparença) no li correspon; la història es va descabdellant a bon ritme i va fent girs per mantenir l'interés i acabar bé.
I Amèrica es la terra de les oportunitats, més en l'època que la retrata (amb la Velvet Underground, els hippies i tota la pesca).

Crec que és una base molt bona per a una pel·lícula interessant.

Una cosa bona: les poques escenes de sexe que hi ha no són Hamilton...

Un parell de detalls d'edició que se'ls han escapat:

• A la pàgina 343 von Brawn té el braç curat. Deu ser un miracle de l'exili americà.
• A la pàgina 407 s'equivoca de narrador i explica l'acció des de fora, en tercera persona. Només una estona.

Adélaïde de Clermont-Tonnerre (2016). Le dernier des nôtres. París: Grasset.

Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa (2016) i nominat per al Renaudot.