Hauria barrejat els papers, com si fos en un joc de cartes, i els hauría estès sobre la taula. Així això era la meva vida actual? Així tot es limitava a una vintena de noms i d'adreces desaparellades l'únic nexe de les quals era jo? I per què aquestes i no d'altres? Que teníen en comú aquests noms, aquests llocs i jo? Vivia en un somni en que saps segur que et pots despertar immediatament si algun perill t'amenaça. Podia decidir aixecar-me de la taula i tot es diluiria, tot despareixeria. Només quedaria un maletí metàlic i uns trossos de papers escrits amb noms i llocs que no tindrien cap mena de sentit per a ningu.

A mi també em passava de quedar amb algú i no presentar-m'hi o aprofitava un moment de distracció del meu acompanyant per deixar-lo plantat. Un portaló de la plaça Saint Michel m'era, en aquest sentit, una ajuda preciosa. Un cop el travessava, arribava al carrer de l'Hirondelle passant per un pati. En una llibreteta de tapa negra havia confegit la llista de tots els immobles amb doble entrada...
"J'étais sans doute arrivé à la fin d'une période de ma vie. Elle avait duré une quinzaine d'années et je traversais maintenant un temps mort, avant de faire le peau neuve. J'essayais de me raporter quinze ans auparavant. A cette époque ausi, quelque chose était venu à son terme. Je m'éloignais de mes parents." (pàg. 149)
Sense cap mena de dubte havia arribat el final d'un període de la meva vida. Havia durat quinze anys i ara travessava un temps mort abans de canviar la pell. Vaig provar de transportae-me quinze anys enrere. En aquella època també vaig viure el final d'un període: vaig marxar de casa.
"Nous nous étions conus pendant un laps de temps trés bref: trois ou quatre mois. C'est peu comparé à quinze ans. Mais elle n'avait certainement pas oublié cette période... À moins que sa vie présente l'ait effacée comme une lumière trop vive de projecteur qui rejette au fond des ténèbres tout ce qui n'est pas denas son champ." (pàg. 155)
Ens vam tractar durant un període molt breu, tres o quatre mesos. És poc comparat amb els quinze anys que han passat d'aleshores ençà. Però ella no podia haver oblidat aquella època, si no és que la seva actual l'ha esborrada com fa el llum d'un projector que engega al fons de les tenebres tot el que no és en el seu radi d'acció.
"Au moment où le taxi s'engagait dans le Mall et que s'ouvrait devant moi cette avenue ombragée d'arbres, les vingt premières années de ma vie sont tombées en poussière, comme un poids, comme de menottes ou un harnais dont je n'avais pas cru qu'un jour je pourrais me débarrasser. Eh bien voilà, il ne restait plus rien de toutes ces années. Et si le bonheur c'était l'ivresse passagère que j'éprouvais ce soir-là, alors, pour la première foi de mon existence, j'étais heureux." (pàg. 158)
En el moment en què el taxi entrà en el Mall i es va obrir al meu davant aquella avinguda arbrada, els vint primers anys de la meva vida es van desfer com un pes, com unes manilles o un arnès que no haguès cregut possible que un dia me'n deslliuraria. I, en un tres i no res, tots aquells anys van desaparèixer. I si la felicitat és l'embriaguesa passatgera aue vaig sentir aquell vespre, aleshores, per primer cop a la vida vaig ser feliç.
"Le temps s'était arrêté. Ou plutôt, il était revenu a l'heure que marquaient les aiguilles de l'horloge de cafè Dante, le soir où nous nous étions retrouvés là-bas, juste avant la fermeure." (pàg. 176)
El temps es va aturar. O, més aviat, va tornar a l'hora que marcaven les busques del rellotge del cafè Dante el vespre que ens hi vam trobar, just abans que no tanquessin.
És un Modiano. Memòria, records, detalls que no sap com s'enfilaran a la història fins que s'hi enfilen... Coincidències i acumular informació i investigar possibilitats... Tot molt malaltís. Sembla que no pugui permetre que se li escapi cap detall (el fragment de la pàgina 86), tot i que no l'hagi de fer servir per a res.
L'ambient que descriu el començament de la novel·la és força marginal i semblaria increïble (un paio que viu de comprar llibres a llibreries de vell i vendre'ls a altres llibreries de vell) si no fos perquè l'explica ell i que coincideix amb el descrit en altres novel·les (una mica "Zazie dans le Métro", però més actual).
El primer fragment que he recollit és el que hi ha a la contra del llibre i trobo que no es podia triar millor. Sembla que hi és tot.
El temps... El pas del temps, el retorn. Tot és tan aleatori...
Patrick Modiano (1996). Du plus loin de l'oubli. París: Gallimard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada