Antigone

Vaig agafar el llibre de la prestatgeria sense ni pensar-hi. Crec que les mans hi van anar totes soles. Deu ser el subcosncient. Davant d'uns temps políticament convulsos, necessitava un Creont descarnat com el d'Anouilh. Vull dir, un treballador del poder que m'ajudés a mirar-m'ho tot des de més a prop.

"Cet homme robuste, aux cheveaux blancs, qui médite là, près de son page, c'est Créon. C'est le roi. Il a des rides. Il est fatigué. Il joue au jeu difficile de conduire les hommes. [...] Mais OEdipe i els seus fills són morts. Il a laissé ses livres, ses objets, il a retroussé ses manches et il a pris leur place. (pàg. 11)

Aquest home cepat, de cabell blanc que medita al costat del seu patge és Creont, el rei. Té arrugues. Es veu cansat. Juga al complicat joc de dirigir els homes. [...] Però Edip i els seus fills són morts. Ha deixat els seus llibres, les seves coses, s'ha arremangat i ha pres el seu lloc.

Un passatge extraordinari, per com defineix la idea de poder de l'autor, és el de la conversa entre el guàrdia i Creont (pàg. 46/52). Els guàrdies s'han jugat a sorts qui ha d'anar a donar al rei la notícia de l'enterrament de Polinices. Por davant de l'autoritat, excuses, silencis... I tot justificat, perquè el primer pensament del rei és ocultar la falta fent desaparèixer els testimonis i buscant un culpable fàcil d'atrapar i sacrificar: conservar el prestigi i el poder.

"Le choeur
Et voilà. Maintenant le ressort est bandé. Celà n'a plus qu'à se dérouler tout seul. C'est cela qui ets commode dans la tragédie." (pàg. 53)

El cor
Ja està. El resort ja s'ha accionat. La cosa es desenvoluparà tota sola. Això és el que té de còmode la tragèdia.

La declamació del cor segueix explicant els mecanises de la tragèdia i comparant-los amb els del drama per acabar concluint que la tragèdia és molt superior com a gènere perquè desestima l'esperança. Conclou així:

"Dans le drama on se débat parce qu'on espère en sortir. C'est ignoble, c'est utilitaire. Là, c'est gratuit. C'est pour les rois. Et il n'y a plus rien à tenter, enfin!" (pàg. 54-55)

En el drama es lluita perquè hi ha l'esperança de sortir-se'n. Això no és massa noble, és pragmàtic. A la tragèdia, tot és gratuït. És per als reis. I, al cap i a la fi, no hi ha res a fer.

Les pàgines centrals de l'obra, quan Creont s'enfronta a Antígona podria semblar que són el punt d'equilibri: són al centre, Antígona ha anat creixent, Creont no sap com enforntar-s'hi i es descriu com l'ha descrit el Pròleg en un llarg monòleg molt interessant. En acabar el monòleg, explica la història de l'enfrontament entre els germans a Antígona i sembla que l'un creix i l'altra minva; però, de seguida, la gratuïtat del gest d'Antígona li torna a donar avantatge. Creont, que exerceix perquè "li ha tocat", perquè "algú ho havia de fer" sap que no pot combatre el gest d'Antígona que, a més de ser fruit de l'orgull (com tot el que afecta la seva família), és predestinat. El moment de debilitat d'Antígona, precisament, arriba quan racionalitza els fets i desapareix quan deixa de pensar-hi, de pensar.

"Rien d'autre que cela, je le sais. Mais cela, du moins, je le peux. Et il faut faire ce que l'on peut." (pàg.71)

Res més que això, ja ho sé [Creont li diu que provar d'enterrar Polinices és inútil, que nomes pot fer-se mal]. erò això, pel cap baix, ho puc fer. I cal fer el que es pot fer.

Una mica més endevant, Antígona confessa a Cront que el que fa no ha per ningu, que ho fa per ella.

"Vous avez dit 'oui'. Vous ne vous arrêterez jamais de payer maintenant." (pàg. 81).

Heu dit "Sí" i no podreu deixar mai de pagar per això.

Això sí que ja és una declaració d'intencions de l'autor. Som esclaus de les nostres decisions: cadascuna ens priva de 50% de possibles accions futures. Antígona no s'hi deu a cap decisió, s'ha deixat portar pel destí. Creont ha acceptat de ser rei i axiò li genera uns deures.

Dues frases lapidàries de Creont:

"Rien n'est vrai que c'est qu'on ne dit pas..." (pàg. 92)

On est tout seul, Hémo. Le monde est nu. Et tu m'as admiré trop longtemps. Regarde-moi, c'est cela devenir un homme, voir le visage de son père en face, un jour." (pàg. 105)

No hi ha res més cert que el que hom calla...

Estem sols, Hemó. El món està despulat. M'has admirat molt de temps. Mira'm! Això és fer-se home: mirar al pare a la cara.

I la conversa d'Antígona amb el guarda que l'ha detinguda i que, a més, és qui l'ha de vigilar en els darrers moments abans no l'executin... Un must! Ella, grandiloqüent, vol demanar-li que lliuri una nota de comiat (suposadament a Hemó), però ell baixa a terra i li explica els problemes de la vida familiar i militar, les petites misèries del càrrec... Aquells personatges que alleugeren una mica la tensió de les tragèdies.

Jean Anouilh (1946). Antigone. París: Éditions de la Table Ronde.