La Laura Borràs presentava un dia Víctor Català com "la nostra Tarantino" i, tot i que pot semblar una
boutade, és una definició prou encertada.
Aquest primer volum recull els contes de dues publicacions: Jubileu i Vida mólta. Els contes que va escriure entre 1948 i 1949. És interessant mirar el dia en què va acabar cada conte (dada que consta ala darrera pàgina de cadascun) per comprovar el ritme d'escriptura de l'autora; en general, prou intens.
"Quan el serf demostrà que podia tant com el senyor, es convertí davant la llei igual a un altre ciutadà. La revolució femenina contra l'esclavatge, contra la supeditació, que anys ha furgava orbament, a tall de taup, pel subsòl de la consciència universal, acabava de pujar a flor, d'arribar sobtadament a la llum, mercès al cataclisme.
[...] Tot lo que creixin, amb la gimnàstica del vol, les ales incipients i impacients de la dona, minvaran les de l'home, fins a tornar-se veritablement pariones les unes de les altres. Però, entretant... (pàg. 20)
"De peces pel drapaire en tinc més que un foc no cremaria." (pàg. 31)
Hi ha un munt d'expressions gràfiques com aquesta al llibre; quin gust! Potser és una cosa de l'Empordà, aquesta manera de fer. Mireu l'exemple següent (encara dura un altre paràgraf):
"Subjecte interessant, el doctor Carandell! Alt com un perxó, desguiguellat d'andamis, amb el front solcat per tres profundes arrugues travesseres i ambaquell fit de color de xocolata amb llet, agressivament plantat enmig de la templa dreta, si no era, precisament, bufó com un angelet de retaula, exhalava de si tals efluvis de simpatia que li captaven un amic en cada persona que liq ueia al davant. Tenia la pell del rostre d'un trencat monocrom, que semblava relacionat amb quelcom del fetge, però que ho desmentien les orelles, naturalment vermelles, tant a l'estiu com a l'hivern, mateix que se les hagues refregades o que hi sentís molt fred." (pàg. 49-50)
"Lo que hi ha, és que la mandra ha de vertebrar-se d'una manera o altra perquè es pugui aguantar bé i vostè no és organitzador;" (pàg. 31)
Lo que hi ha... per què no? i aquesta reflexió sobre la mandra...
Una altra definició; no em puc resistir. Només un trosset:
"Era alta, presenta, dreta, ben encoixinada de carns i amb un roste ple i sanitós, que, sense ésser bell, tenia l'atractiu de la jovenesa i la salut, amb un no sé què llaminerament temptador de préssec, envellutat i acolorit , a punt per ésser abastat i mossegat." (pàg. 72)
"Mes, la Cristineta tenia persistències suaument perforants de gota d'aigua, i en Salvador se l'estimava tant, que en tot plet que tinguessin, ella, al capdavall, sempre duia les de guanyar." (pàg. 91)
"--Les dones, senyor Anton, són una mena de bestiar que s'ha de menar molt acotat, si es vol que llauri dret.
--Les dones, Pelegrí, són com vòs i com jo, si fa no fa, i si nosaltres volem ésser respectats cal que les respectem an elles també, sobretot les casades, que són el millor adjutori del marit." (pàg 450)
"Els drames en què es debaten les pobres criatures humanes abunden més que les pedres del carrer i no es pot donar un pas que no s'ensopegui amb un o altre." (Pàg. 476)
Víctor Català (2018). Tots els contes. Volum1. Barcelona: Club editor.
