dilluns, 15 de setembre del 2025

Errata

"Les desavinences aviat s'esvairien. L'època dels progroms havia passat. Als cercles diplomàtics i ministerials, es veia el meu pare com una Cassandra insistent, propensa als prou coneguts atacs d'histèria jueva. El pare va viure aquells desagradables anys trenta com un home atrapat en una teranyina, abatut i amb el cor encongit. Sentia també una angoixa íntima i constant." (pàg. 22)

Parla de l'ascens de Hitler i ens explica una actitud com la de Roth enfrontada a la "dels Zweig" i fins ara ens ha descrit el mateix ambient cosmopolita intel·lectual europeu poblat per jueus que llegim a les obres tant de Zweig com de Roth. Un mon que va acabar prou abans de la II Guerra Mundial.


George Steiner (2018). Errata. Una vida a examen (trad. Albert Mestres). Barcelona: Arcàdia.

Tom Lake


Tres filles tornen a la granja de la família al nord de Michigan per l'època de la collita de cireres. Mentre recullen cireres, demanen a la mare que els expliqui la història d'amor que va tenir de jove amb en Peter Duke, actualment una gran estrella del cinema, amb qui va compartir escenari de jove al teatre de Tom Lake.

Molt teatral tot plegat, molt "txèkhov". Molt curiós el paper del pare en tot plegat.

Amor de joventut (recordat molt de temps després; per tant, intensament viscut), amor de maduresa, la vida de les filles que es desgrana al mateix temps que la mare explica. Implicacions inesperades... Alguna decisió de la mare sobre què explicar del relat ens porta a pensar en la fiabilitat de la memòria (però aixo són dèries meves).

La felicitat en una arcàdia rural (ha quedat una mica pretensiós, però ja ve a ser aixó).


Ann Patchett (2023). Tom Lake (trad. Míriam Cano). Barcelona: Proa.

Perla


Quan comences a llegir Perla, pots tenir la impressió que trobaràs un altre llibre autobiogràfic (o pretesament autobiogràfic, autoficció?) que relatarà la infància i adolencència fotuda d'una nena que creix amb molts problemes. Si no caus en aquest parany, trobaràs un manual sobre el dol. Brutal. Tot gira al voltant de morts (o desaparicions no queda clar) sobtades i de la manera d'afrontar-les. I de la impossibilitat de superar-les.

Sona cru i una mica desesperançat, però la novel·la ens ho presenta així, i magistralment.

El text demana calma.

En algun lloc he llegit que la novel·la és una relectura del text medieval Pearl. No he trobat el text enlloc, però pels comentaris que n'he llegit, ja té sentit (la protagonista i sa mare en recitaven fragments de cor).

El més il·lustratiu que he trobat sobre el poema medieva és aquest programa de ràdio: Històries trobades de Catalunya Música.


Siân Hughes (2024). Perla (trad. Ana Crespo). Barcelona: Sajalín Editores

Récits de certains faits

Doncs el títol no enganya. Fragments, com notes que l'autora pren de coses que li passen o li expliquen: la típica llibreta de notes per anar recollint elements que seran llavor de textos seriosos.

Els finals dels textos, molts cops, mostren poca empatia amb els protagonistes, com si l'autora els mirés des del cim del seu Olimp partticular al qual els protagonistes no podran accedir mai. He llegit alguna ressenya que ho critica molt, però no m'ha semblat tan molest. Molts dels textos són coses judicila s de temes escabrosos i trobo que aquesta distància els fa més passables.

Alguns casos presentats són especialment crus.

No he acabat d'emtendre la selecció. No sé què ha dut a presentar junts alguns relats i tampoc entenc el sentit d'algunes anècdotes personals. Amb tot, fa de bon llegir i, si t'hi esforces, veus el potencial representatiu de les narracions.

Yasmina Reza (2024). Récits de certains faits. París: Flammarion 

dilluns, 30 de juny del 2025

Tots els contes. Volum 1

La Laura Borràs presentava un dia Víctor Català com "la nostra Tarantino" i, tot i que pot semblar una boutade, és una definició prou encertada.
 
Aquest primer volum recull els contes de dues publicacions: Jubileu i Vida mólta. Els contes que va escriure entre 1948 i 1949. És interessant mirar el dia en què va acabar cada conte (dada que consta ala darrera pàgina de cadascun) per comprovar el ritme d'escriptura de l'autora; en general, prou intens.
 
 "Quan el serf demostrà que podia tant com el senyor, es convertí davant la llei igual a un altre ciutadà. La revolució femenina contra l'esclavatge, contra la supeditació, que anys ha furgava orbament, a tall de taup, pel subsòl de la consciència universal, acabava de pujar a flor, d'arribar sobtadament a la llum, mercès al cataclisme. 
[...] Tot lo que creixin, amb la gimnàstica del vol, les ales incipients i impacients de la dona, minvaran les de l'home, fins a tornar-se veritablement pariones les unes de les altres. Però, entretant... (pàg. 20)

"De peces pel drapaire en tinc més que un foc no cremaria." (pàg. 31)
Hi ha un munt d'expressions gràfiques com aquesta al llibre; quin gust! Potser és una cosa de l'Empordà, aquesta manera de fer. Mireu l'exemple següent (encara dura un altre paràgraf):

"Subjecte interessant, el doctor Carandell! Alt com un perxó, desguiguellat d'andamis, amb el front solcat per tres profundes arrugues travesseres i ambaquell fit de color de xocolata amb llet, agressivament plantat enmig de la templa dreta, si no era, precisament, bufó com un angelet de retaula, exhalava de si tals efluvis de simpatia que li captaven un amic en cada persona que liq ueia al davant. Tenia la pell del rostre d'un trencat monocrom, que semblava relacionat amb quelcom del fetge, però que ho desmentien les orelles, naturalment vermelles, tant a l'estiu com a l'hivern, mateix que se les hagues refregades o que hi sentís molt fred." (pàg. 49-50)

"Lo que hi ha, és que la mandra ha de vertebrar-se d'una manera o altra perquè es pugui aguantar bé i vostè no és organitzador;" (pàg. 31)
Lo que hi ha... per què no? i aquesta reflexió sobre la mandra...

Una altra definició; no em puc resistir. Només un trosset:
"Era alta, presenta, dreta, ben encoixinada de carns i amb un roste ple i sanitós, que, sense ésser bell, tenia l'atractiu de la jovenesa i la salut, amb un no sé què llaminerament temptador de préssec, envellutat i acolorit , a punt per ésser abastat i mossegat." (pàg. 72)

"Mes, la Cristineta tenia persistències suaument perforants de gota d'aigua, i en Salvador se l'estimava tant, que en tot plet que tinguessin, ella, al capdavall, sempre duia les de guanyar." (pàg. 91)

"--Les dones, senyor Anton, són una mena de bestiar que s'ha de menar molt acotat, si es vol que llauri dret.
--Les dones, Pelegrí, són com vòs i com jo, si fa no fa, i si nosaltres volem ésser respectats cal que les respectem an elles també, sobretot les casades, que són el millor adjutori del marit." (pàg 450)

"Els drames en què es debaten les pobres criatures humanes abunden més que les pedres del carrer i no es pot donar un pas que no s'ensopegui amb un o altre." (Pàg. 476)

 
Víctor Català (2018). Tots els contes. Volum1. Barcelona: Club editor.

Explica-m'ho tot

"Els que ens han precedit tenen necessàriamnt una influència sobre nosaltres." (pàg. 38)
Important. Hi ha gent que sembla que se n'oblidi, que no ho tingui en compte i n'hi ha que s'ho agafen per la banda tremenda com una cosa que no té remei ni es pot modificar de cap manera.

"Una menjadora de pecats [...].
Al món hi ha persones qu ees mengen els pecats dels altres, i això és el que la Janice va fer tota la vida, començant pel seu pare i la madrastra i després amb el proefssor aquell fastigós, que, si fos ara i fes el mateix, el denunciarien i el farien fora de la feina, i desprñes amb el boig de l'Olive amb quei es va embolicar després de deixar la universitat. No deixava de menjar-se els pecats dels altres." (pàg. 100-101)

Un concepte que tornarà a aparèixer al llarg del llibre. El defineix un dels pesonatges, una senyora gran i sol que explica històries. Fa gràcia que les conclusions més interessants de les històries les tregui algú com ella (Ii passarà més cops) sense estudis quan els protagonistes són dos intel·lectuals. També rserà ella, cap al final, la que ens expliqui què hem d'entendre del llibre...

Se m'ha fet una mica canssat la insistència en les obvietats i en la importància de parlar, d'explicar històries per combatre la soledat. El text ja ens ho mostra i, potser, cal confiar una mica més en els lectors.

M'ha semblat que hi ha algun problema d'edició: noms que es confonen i alguna explicació que no quadra massa amb l'entorn... 

Elizabeth Strout (2025). Explica-m'ho tot (trad. Núria Busquet Molins). Barcelona: Edicions de 1984.

divendres, 13 de juny del 2025

Les coses


No tenia ca lectura pendent i mirant la prestatgeria he vist aquest Perec i patapam! He pensat "torna-hi" (m'havien vençut els intents anteriors) i quan estava més engrescat, seguint el fil de la narració, veient com una pel·lícula l'època retratada... falta un plec!
 
Que poc necessita l'autor per pintar les coses, per retratar personatges...
 
Una generació del carpe diem, potser amb mes ínfules del compte (a París les ínfules deu ser el normal), que es relacionen amb els altres i amb la feina d'una manera que ens sona molt llunyana i que se'ns presenta sense amabilitat ni crítica; tal qual.
 
Recorda tants narracions posteriors que penses que és un plagi fins que mires la data de publicació.
 
 
Georges Perec (1988). Les coses (trad. Pascale Bardoulaud i Ramon Lladó). Barcelona: La Magrana