Pàl·lid cavall, pàl·lid genet

L'antiga condició mortal

"La Maria i la Miranda, de dotze i vuit anys, sabien que eren petites, però tenien la impressió d'haver viscut molts anys. No havien viscut només els que tenien, sinó que els semblava que els seus records començaven molts anys abans de néixer, en les vides dels adults del seu voltant, gent gran de més de quaranta anys, la majoria, que tenien la mania de repetir que ells tambñe havien estat joves. Es feia difícil de creure. (pàg. 14)

"En primer lloc, una bellesa havia de ser alta; i fos quin fos el color dels ulls, el cabell havia de ser fosc, com més fosc millor; i la pell pàl·lida i suau. L'agilitat i la lleugeresa de moviments eren requisits importants. Una bellesa havia de ser molt bona ballant, excel·lent muntant a cavall, amb una manera de fer serena i una alegria amable temperada en tot moment  per la dignitat. Havia de tenir unes mans i unes dents boniques, no cal dir-ho i, per damunt de tot això, una misteriosa àura que atragués i captivés el cor. Tot plegat era tan emocionant com descoratgador." (pàg. 19)

"Ja feia molt de temps que havien après a distingir entre la vida, que era real i seriosa, i no pas un camí cap a la tomba; la poesia, que era plena de grans veritats però no era real; i les històries de ficció o el material de lectura prohibit, on tot passava com enlloc més, amb la sublim irellevància de les coses inversemblants, de manera que no calia amoïnar-se gens, perqupè no contenien ni un gram de veritat." (pàg.49)

"L'humor semblava passatger, però l'amargor era un estat d'ànim permanent." (pàg. 72-73)

"Però, què era bo i què era dolent? Odio l'amor, va pensar, com si això fos la resposta; odio estimar i ser estimada, ho odio. I els seus agitats i confusos pensaments van rebre un xoc reconforant gràcies a aquest sobtat esfonsament d'una  bella i dolorosa estructura d'imatges distorsionades i d'idees falses." (pàg. 91 i 92)

En aquesta primera novel·la es nota el pas del temps i he mirat de recollir citacions que ho exemplifiquin. La mirada de les protagonistes va progressant: entre la descripció de bellesa i el raonament final de la Miranda (que ja és casada i fa temps que viu fora de casa) hi ha un món.

M'ha impressionat el text de la primera citació: l'acumulació de la memòria, la incorporació del que se'ns explica, la confusió entre el que és record propi i el recollit... I la distinció entre vida, poesia i ficció (tres categories!) ja m'ha semblat sublim.

El vi del migdia

"El senyor Thompson era un home ferreny, colrat pel sol, de cabells gruixuts i negres i unes patilles d'una setmana. Era orgullós i cridaner i posava el cap tan dret que tota la cara li quedava en línia amb la nou del coll, i le spatilles semblaven prolongar-se galta avall fins a desaparèixer dins una mata del pèl negre que apuntava entre els botons descordats de la camisa. [...] El senyor Thompson va veure un home de pit estret amb uns ulls blaus tan pàl·lids que gairev

bé eren blancs. ELs ulls, sota les celles blanques, el miraven i no el miraven des d'aquella cara llarga i xuclada. El senyor Thompson, fixant-se en la llargada del llavi superior, va pensar que devia ser un altre d'aquells irlandesos." (pà. 95-96)

Només he recollit les dues definicions inicials de la novel·la, no explico res de l'argument perquè fa gust descobrir-lo mentre llegeixes. Tot el text té un regust del Faulkner de Mentre em moria: pols, sordidesa, calor, feina que no s'acaba mai...

Pàl·lid cavall, pàl·lid genet

"'No diguis mai gent quan vulguis dir persones', li havia explicat el vell Gibbons a la Miranda, 'i no diguis mai pràcticament, digues sempore gairebé, i per l'amor de Déu, mentre jo sigui aquí, no se t'acudeixi mai fer servir doncs en el sentit de ja que, sota cap concepte. Ara ja estàs ensenyada, ja te'n pots anar'." (pàg. 178-179)

"[...]la Miranda mirava al seu voltant amb els ulls hostils i furtius del foraster aqui no agrada el país on es troba, que no entén la llengua que s'hi parla i que no té cap desig d'aprendre-la, que no té la intenció de quedar-s'hi a viure, però que està desaemparat i no pot anar-se'n quan ell voldria." (pàg. 241)

No sé si és la millor descripció de la grip (suposo que com a malaltia), però no he vist mai tan ben explicada la febre; sembla que ets al cinema veient les imatges distorsionar-se, canviant de color de manera inversemblant i succeint-se a ritme canviant... Impressionant.

Tres novel·les curtes: L'antiga condició mortal, El vi del migdia i Pàl·lid cavall, pàl·lid genet.

Les dues primeres miren el tombant del segle XIX i la tercera se situa al 1918. Pel que fa a l'argument, copio aqui la contra del llibre:

L'antiga condició mortal relata el pas a l'edat adulta de la Miranda i la seva germana, sota l'ombra mítica d'una tieta que va morir massa jove i massa lliure. En El vi del migdia l'aparició d’un foraster misteriós porta el benestar i la desgràcia a una granja de Texas. A Pàl·lid cavall, pàl·lid genet, que dona nom al recull, ens retrobem amb la Miranda —alter ego de l'autora al llarg de la seva carrera—. Segons Joyce Carol Oates, «és l'obra de ficció més famosa i reeixida sobre l'epidèmia de grip de 1918, brillant i captivadora».

Katherine Anne Porter (2025). Pàl·lid cavall, pàl·lid genet (trad. Albert Pla i Nualart i Núria Guilayn Llinàs). Barcelona: La SegonaPerifèria