Les coses

No tenia ca lectura pendent i mirant la prestatgeria he vist aquest Perec i patapam! He pensat "torna-hi" (m'havien vençut els intents anteriors) i quan estava més engrescat, seguint el fil de la narració, veient com una pel·lícula l'època retratada... falta un plec!

 

Que poc necessita l'autor per pintar les coses, per retratar personatges...

 

Una generació del carpe diem, potser amb mes ínfules del compte (a París les ínfules deu ser el normal), que es relacionen amb els altres i amb la feina d'una manera que ens sona molt llunyana i que se'ns presenta sense amabilitat ni crítica; tal qual.

 

Recorda tants narracions posteriors que penses que és un plagi fins que mires la data de publicació.

 

 

Georges Perec (1988). Les coses (trad. Pascale Bardoulaud i Ramon Lladó). Barcelona: La Magrana

Alimentar a la bestia

Un clàssic de la literatura de muntanya redactat amb la clara consciència de ser-ho. Se'ns presenta la vida de Mo Antoine de manera crua, amb un deix d'admiració per part de l'autor (que el coneixia) remarcant la personalitat controvertida de l'escalador. Molt interessant, i reveladora de la personalitat del personatge, és la narració de la primera a l'Ogre amb Bonnington i Doug Scott: tots sabem (els interessats en el tema) que Scott es va trencar els dos turmells a prop de l'aresta del cim en la baixada, que, poc després, Bonnington es va trencar diverses costelles i que van aconseguir baixar. El paper d'Antoine en aquesta aventura sempre havia quedat eclipsat pel protagonisme dels dos accidentats i aquí se'ns presenta la seva tasca silenciosa i dura i la manera com va saber esquivar el protagonisme que, sense cap mena de dubte, mereixia. Doncs així, tots els capítols del llibre: expedicions exitoses, expedicions sense cim... Expedicions amb amics. Una manera de veure la muntanya que ja és gairebé una relíquia.

 

Estil àgil i directe, periodístic, per explicar la vida i la manera de fer d'un escalador molt més importat del que la història ens ha transmès. Sort que el seu amic Al Alvarez va decidir publicar aquesta petita joia.

 

Al Alvarez (2025). Alimentar a la bestia. Barcelona: Libros del Asteroide.

 

Vinieron como golondrinas

Quina lectura tan magnífica. Et presenta els personatges, et deixa temps perquè te'ls imaginis i, en acabat, te'ls fa redibuixar amb noves dades.

 

Una família, el pal de paller de la qual és la mare. Els dos fills, els seus problemes i les problemes de relació entre ells (i amb els altres). En resum, una història familiar, un cop i les reaccions.

Sembla senzill i clar, oi? Doncs enteu-hi! 

 

 

William Maxwell (2006). Vinieron como golondrinas (trad. Gabriel Bustelo). Barcelona: Libros del asteroide.

El fino arte de crear mostruos

A la faixa, Rodrigo Fresan diu "va como una moto" i és del tot cert. Tot passa molt ràpid i les escenes i els personatges s'enllacen frenèticament. Apareix molts gent i l'autora ja procura que no ens costi de pair aquest allau de noms ens els presenta i re-presenta en una mena de ritornellos que, contràriament al que podríem pensar, contribueixen a mantenir el ritme de la narració. Fets gairebé inversemblants, reflexions gairebé inversemblants que s'encavalquen sense descans i que deuen la credibilitat a l'entorn geogràfic destacat noms començar la novel·la: "Morteros se inundaba con facilidad y sin causas". A partir d'aquí ja tot és creïble i et submergeixes en el mon particular de Silvana Vogt (o que Silvana Vogt ha creat per a nosaltres).

 

SilvanaVogt (2025). El fino arte de crear mostéruos. Barcelona: H&O editorial.