dijous, 3 de setembre de 2020

Souvenirs dormants

 


"Un jour, sur les quais, le titre d'un livre a retenu mon attention, Les Temps des rencontres. Pour moi aussi, il y a eu un temps des rencontres, dans un passé lointain. À cette époque, j'avais souvent peur du vide. Je n'éprouvais pas ce vertige quan j'étais seul, mais avec certaines personnes dont justement je venais de faire la rencontre. Je me dissais pour me rassurer: il se présentera bien une occasion de leur fausser compagnie. Quelques-unes de ces personnes, vous ne saviez jusqu'où elles risquaient de vous entraîner. La pente était glissante." (pàg. 9)

Un dia, als quais ("moll", "andana" no em sembla que recullin el sentit dels quais de París), el títol d'un llibre em va cridar l'atenció: Les Temps des rencontres. Jo també vaig tenir-ne un, de temps de trobades, fa molt de temps. En aquella èpoc, em feia por el buit. Però no sentia aquella mena de vertigen quan estava sol; no, mñes aviat el sentia quan estava amb alguna persona que acabava de trobar. Una mica per consolar-me em deia: ja arribarà el moment de discutir amb ells. No se sap mai fins a quin punt et poden provocar algunes d'aquestes persones. És un pendent lliscant.


"Paris, pour moi, est semé de fantômes, aussi nombreux que les stations de métro et touts leur points lumineux, quand il vous arrivait d'appuyer sur les boutons du tableau des correspondences." (pàg. 18)

París, per a mi, està ple de fantasmes. N'hi ha tants com estacions de metro, com els punts luminosos que s'encenen quan prems els botons dels taulers de les línies.

Fa servir aquesta imatge diverses vegades en la novel·la: gent que coneixes a partir d'altra gent que et fa conèixer altra gent...


"Il me semble aussi qu'au cours de ces années 1963, 1964, le vieux monde retenait une dernière fois son souffle avant de s'écrouler, comme toutes ces maisons et tous ces immeubles des faubourgs et de la périphérie que l'on s'appretait a détruire." (pàg. 23)

Em sembla que durant els any 1963 i 1964 el món antic aguantava la respitració una darrera vegada abans d'enfondrar-se, com les cases i els edicidis dels antics sububrbis i la perifèria que esperaven ser enderrocats.


"Elle était prête à me raconter sa vie. Beaucoup de personnes de toutes sortes l'on fait dans les années suivantes, et je me suis souvent demandé pourquoi. Je devais inspirer confiance. J'amais écouter les gens et leur poser des questions." (pàg. 42)

Estava predisposada a explicar-m´ho tot. Molta gent de tota mena ho han fet al llarg dels anys i sovint me'n demano els motius. Devia inspirar confiança. M'agradava escoltar la gent i fer-los preguntes.


"Au moins ces paroles n'étaient pas perdues pour toujours. Elles remplissent cinq cahiers, avec des dates et des points de suspension." (pàg. 43)    parla des fragments de conversa que recull als cafès.

Almenys aquestes paraules no es perdrien per sempre. Omplien cinc quaderns, amb dats i punts suspensius.

Parla dels fragments de conversa que recull, en directe i discretament, als cafès. Una crossa per a la memòria que, en el seu cas, havia de resultar en un magatzem al·lucinant de notes de tota mena.


Entre les pàgines 71 i 75 retrata una situació d'angoixa. És un fet sense gaire importància, però que els que remirem el passat sovint entenem perfectament i ens fa gràcia de veure'l tan ben explicat.


"Ce serait pour une autre fois. J'avais encore réussi, de justesse, à détourner le rêve, selons les conseils d'Hervey de Saint-Denys." (pàg. 89)

Aquest cop, salvat. Me n'havia sortit, encara que justet, i havia aconseguit desviar el somni segons els consells d'Hervey de Saint-Denys.


"Mon intuition a été si fugace, une allumette dont la flamme minuscule brille quelques secondes dans l'obscurité avant de s'éteindre..." (pàg. 98)

La meva intucició ha estat fugaç, com un llumí que brilla a l'obcuritat amb una flama minúscula uns pocs segons abans d'apagar-se.


"Mais était-ce vraiment le bon chemin? Dans vos souvenirs se mêlent des images de routes que vous avez prises et dont vous ne savez plus quelles provinces elles traversaient." (pàg. 110

Però era aquest realment el camí correcte? EN els records es mesclen imatges de camins que has transitat però que no pots recordar quins llocs travessaven.


No he parlat de la relació de l'autor amb els llibres d'espiritisme. També és sorprenent el coneixement detallat dels carrers de París. No parlo només d'aquesta obra; en general.

M'ha semblat que escrivia, més aviat, un manual d'ús en forma de novel·la. Molt bé. Modiano no enganya mai: "He vingut a parlar de la meva vida!".


Patrick Modiano (2017). Souvenirs dormants. París: Gallimard.

Cap comentari:

Publica un comentari