L'Hotel París

Tornaria a parlar lentament d'Hildegarde;
parlaria, Françoise, del seu cos d'or cremat,
enumerant, Françoise, un per un, els seus béns,
demorant-me, Françoise, morint-me en casdascun.
El seu cos d'or cremat i el seu cos d'aigua esvelta,
i el seu cos forestal, i una lluna germànica. (pàg. 19)

El cap-al-tard urbà, els llums a les finestres, una humitat, un lent desig només de jaure, d'esperar com la pedra, i només esperar, una sensació de fracàs dins els ossos, el desig pueril d'ésser infant i bo, d'amar, completament, alguna puta anònima, alguna puta efímera que no constarà en acta, i ser amb ella tendre i obsequiós i noble, i veure-la dubtar de tot el que ella pensa, amb un llum instantani, d'estupor, en els ulls, i agafar-la del braç i passejar, en calma, mirant aparadors, i jaure, pobrement, i jaure tristament, tenir fred i atansar-nos. De persistir, de tot en el fracàs, Françoise. (pàg. 29)

En veure't escampada per sobre el llit, Françoise,
amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim,
m'entra el desig, Françoise, d'ésser bo totalment,
i m'entren unes ganes terribles de plorar,
plorar entre els teus pits, Françoise, i els teus cabells,
i dir-te germana, car el pecat, Françoise,
hi ha certs moments que ajunta com no ajunta la sang.
El pecat, el fracàs, totes aquestes coses. (pàg. 35)

Vicent Andrés Estellés (1977). L'Hotel París. Barcelona: Edicions 62 (Els llibres de l'escorpí / Poesia, núm. 14)