dimarts, 21 de gener del 2020

Brooklyn

“En veure el respecte aclaparador amb què la seva mare se l'escoltava [a un capellà que ha vingut d'Amèrica, el pare Flood], l'Eilis es va sentir com quan era petita i el metge venia a casa. El que li resultava nou era el silenci de la Rose [la seva germana]; se la va mirar, desitjant que preguntés alguna cosa, o fes un comentari, però semblava que la Rose estigués immersa en una mena de somni. Mentre se la mirava, es va sorprendre de veure que no l'havia vista mai tan guapa. I llavors es va adonar que ja començava a sentir la necessitat de recordar aquella habitació, la seva germana, tota l'escena, com si ja n'estigués separada. Va entendre que durant aquell silenci, d’alguna manera s'havia arribat a l'acord tàcit que l'Eilis se n'aniria a Amèrica. Tenia la sensació que si havien convidat el pare Flood a casa era perquè la Rose sabia que ell ho podia arreglar” (pàg. 25)

“[...] cada vegada que arribava a la tornada se la mirava i endolcia la melodia, n'alentia el ritme, abaixava el cap i aconseguia transmetre la sensació que allò no era una cançó que s'hagués après, sinó el que realment volia dir.” (pàg. 88)

“Li semblava que formava part d'un somni del qual s'havia despertat amb una força considerable feia un cert temps, i ara que estava desperta, la seva presència, que havia estat tan sòlida, no tenia forma ni substància; era simplement una ombra col·locada als marges de cada moment de la nit i el dia.” (pàg. 224)

Colm Tóibin (2012). Brooklyn (trad. Ferran Ràfols Gesa). Barcelona: Ara llibres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada