L'engolida dels engolits

No ho acostumo a fer, però crec que en aquest cas paga la pena comentar coses que es van dir el dia que es va presentació a Barcelona en què hi eren la traductora, el prologuista (Pere Calonge), l'epiloguista (Jaume C. Pons Alorda) i el que podria haver estat el traductor de fa anys (Joan Lluis Lluís). Mai no havia vist parlar d'un llibre amb tanta passió. Fa mès de cinquanta anys de la data de publicació i aquesta és la primera traducció que se'n fa en català i en Joan Lluís Lluís i en Jaume C. Pons feia temps que la demanàven coneixedors de la qualitat de l'obra i de la seva singularitat (s'explica millor al pròleg i a l'epíleg). El paper de la pel·lícula "Léolo" en la gestió d'aquesta traducció mereixeria un paper a banda, però crec que és millor que ho expliquin els seus protagonistes (Pere Calonge i Susanna Fosch; se'n parla una mica parla al pròleg).

He començat a mirar Léolo ara, mentre preparo aquesta "ressenya" i m'ha fet gràcia que el primer fragment que Léolo destaca del llibre és també el primer que vaig marcar per reproduir aquí:

"Trobo els meus únics plaers de debó en la solitud. La meva solitud és el meu palau. És on tinc la cadira, la taula, el llit, el vent i el sol. Quan sec fora de la meva solitud, sec a l'exili, sec en terra enganyosa." (pàg. 24)

"Haig de vèncer la por. Per vèncer la por, l'has de veure, sentir, notar." (pàg. 25)

"Jo sóc una estàtua que treballa per canviar-se, que s'esculpeix en una altra cosa." (pàg. 39)

"Aviat, d'un aplatja a l'altra, per terra, brandant el plomall sota els núvols, talment bandades atapeïdes de cavalls blancs , les flames envesteixen, es despleguen, criden. Embolicades de fum negre, fent saltar una boirina d'espurnes, es cargolen i descargolen com una onada immensa. Gegantines, espantoses, desfermades, corrent i desplegant-se com una onada gegant, s'ho enduen tot, ho devoren tot, ho arrasen tot." (pàg. 44)

"El Christian diu que veu el que vull dir. Dubto de la sinceritat de les seves paraules. Com pot veure el que tinc tan amagat al fons que em fa mal." (pàg. 57)

"La bala que toca l'animal al cor no és criminal. L'han disparada i no pot canviar de tajectòria." (pàg. 139)

"Mirem com el pètal de foc es desdobla i, saltant, s'agafa com un ocell a la punta del ble negre del trosset d'espelma." (pàg. 146)

"Sóc lliure. Tinc la voluntat dins del cap. Ningú no la pot veure, sentir ni tocar. Ningú fora de mi no pot actuar sobre la meva voluntat." (pàg. 181)

"Les llengües humanes són males llengües. Tenen massa vocabulari. [...]. Aquesta superfluïtat porta a la confusió.Reconeixes els sentiments pel tacte. Tot el que se'm descriu a l'ull, al ventre i al cor com un únic i mateix fenòmen hauria de porar un únic i mateix nom. Aquests estats d'opressió visceral que tant pots anomenar aflicció com pena, dolor, odi, fàstic, angoixa, remordiment, por desig, tristesa, desesperaciómi esplín en el fons només certifiauen una única realitat." (pàg. 203)

"Al peu de la tomba de la Constance Exsangüe Cassman, amb una paleta, plantoa terra les meves tres dotzenes de corniols.Les planto a terra pels pètals i amb les arrels a l'aire perquè les pugui ben olorar." (pàg. 211)

No he copiat res de tot el final del llibre perquè tot s'hi accelera i ja tenia prou feina a seguir el text.


Réjean Ducharme (2018). L'engolida dels engolits (trad. Susanna Fosch). Palma: Lleonard Muntaner.