Torno del bosc amb les mans tenyides

Bé, en general. Jo no gosaria qualificar-lo com a novel·la, però si que es una cosa molt personal. Fa la impressió que ha agafat la llibreta de viatges que, pel que sembla, ha confeccionat al llarg dels anys, i n'ha triat alguns passatges per reunir-los en aquest volum. Per això (és l'explicació que m'ha semblat més coherent) el text fa impressió d'irregularitat. A banda, hi ha alguna frase difícil d'entendre, crec que li falta correcció i edició. Llàstima.

A la pàgina 37, 38 i 39 parla de la memòria i, tot i que no és el que explica, jo ho he llegit en clau d'Alzheimer (per la part que m'afecta) i he trobat que la descripció és molt bona. És una lectura de la memòria que trobo molt encertada.

"La pintura que fixa les nostres paraules està feta de la por d'un arbre." (pàg. 53)

Relacionar memòria, escriptura i por m'ha semblat genial. Ho desenvolupa al text, però la frase sola és molt bona.

"Els cossos càlids dels seus companys de viatge tenen, per a ells, la consistència freda de es roques allisades pel pas de l'aigua." (pàg. 54)

Ha comparat la vida a un riu i ens parla dels aprofitats. Trobo que la imatge es interessant. Quino ho deia de manera més prosaica: "No se puede amasar pan sin hacer harina a los demás".

Vaig entrar amb els dos peus al mig del cercle sense adonar-me'n i a l'instant més tard, com si m'hagués abatut un vaquermamb un llaç llençat hàbilment, ja jeia per terra." (pàg. 63)

Hi ha alguna altra frase inpossible com aquesta (poques, gràcies a Déu), però es nota que no ha passat un corrector pel text i fa ràbia.

"Viatjo perquè confio que la fricció amb el desconegut i el conflicte provocat pels punts de vista incompatibles em canviïn. La identitat és sempre una negociació. Som el que volem ser. Som fins on ens atrevim a ser. No n'hi ha prou amb veure, sentir, descobrir, conèixer. La llunyania ens ransforma només si estem disposats a aguantar el sotrac. No es pot viatjar d'una manera plàcida o fàcil.

El contacte amb la diferència ens roba totes les seguretats." (pàg. 105)

No estic d'acord amb totes les afirmacions, però algunes, com ara la darrera, són molt i molt encertades. Això, però més a sac, és EL tema d'Amin Maalouf.

"La seducció sembla permesa, aquí a les dones no els imposen una indumentària que amagui els cabells i les corbes, els canells i els turmells. Els ulls de les hostesses no estan atrapats en l'estreta espitllera de la por submisa. [...] Són nines de porcellana, totes iguals, innòcues per al sistema." (pàg. 150)

Parla d'una aerolínia d'un país musulmà. No cal comentar res, oi?

"Capficat en la seva cursa diària d'obstacles, el noi es distreu escoltant la lectura de les sures en rus. La lletania de les aleies ressona ambn la solemnitat d'un ritus ortodox" (pàg. 154)

Ho desenvolupa, però el contrast és fort.

"El pare pega la mare, la mare pega el nen, el nen pega el gosset, el gosset persegueix el gat i el gat el ratolí i el ratolí s'amaga en un forat per pensar quines malifetes empescar-se per tornar a engegar la cadana. La condici´ño subalterna ens roba la dignitat, ens tornem durs de cor, incapaços de veure la bellesa, dereconenèixer-nos en el mirall dels altres. Quan ens sentim fràgils, som cecs per a qualsevol bondat." (pàg. 164)

Això és una gran explicació de la violència a la socitat. Llàstima que el corrector no hagi passat per aquí.

"Sarajevo és el lloc de la meva derrota definitiva, l'esvoranc que no puc travessar. Hi va néixer la meva mare el 1948 sense haver conegut el seu pare perquè 'se l'havia endut la guerra'. Ella es va fer adulta amb aquella frase fins que un dia, de cop, va comprendre l'engany. L'havien estat alimentant amb silencis i vaig heretar d'ella aquesta mudesa espantosa. Hi ha preguntes que no puc ni formular, la ment s'hi nega i el cos se'm rebel·la amb un espasme de fàstic." (pàg. 165)

"La llengua ni ñes un cavall dòcil ni tampoc una força ensalvatgida que no acabem de dominar del tot. " (pàg. 170-171)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Simona Skrabec (2019). Torno del bosc amb les mans tenyides. Barelona: L'Avenç.

Las reglas del mikado

Mig llibre de diàlegs i l'altre mig repartit entre cartes i un diari. Tot breu, però concentrat. Mentre avança la lectura del diàleg, el primer que trobes, hi veus una amistat, una mena de tutoria d'un senyor gran envers una noia jove i, aparentment, desorientada. A les cartes, la cosa va girant i el fragment del diari i la carta pòstuma acaben fent girar la truita del tot.

 

El que s'entenia en el diàleg, fa una volteta més i li trobes un altre sentit quan llegeixes les cartes i una altra volteta amb el diari i es remata en la carta pòstuma. Fa gràcia la construcció tan fragmentada.

 

De vegades sembla que algunes rèpliques de l'home gran són a punt de caure en un coelhisme brutal, però no hi arriba mai. La conversa sembla una mica forçada perquè els temes són tots molt contundents i s'ha eliminat qualsevol resta de carn al voltant de l'os: rellotges i mikado per a l'home gran, i nomadisme, oralitat, tradicions i contacte amb la natura per a la nena gitana (és gitana i això té molta importància per al llibre).

 

Quina lectura mes agradable!

 

"--¿Y a qué dedicas tanto tiempo? ¿A pensar en la muerte?

--En eso piensan los jóvenes. Los viejos ya han pensado." (pàg. 13)

 

"__Entre nosotros las historias se cuentan por la noche y cada vez se cambian un oco. Los libros no tienen voz.

La voz hace que las historias sucedan. Además están las manos que las representan, los movimientos, los miedos, las risas." (pàg. 17)

 

"Te digo esto porque los relojes son instrumentos de medida, pero el tiempo es otra cosa. Puede discurrir con lentitud o a toda prisa." (pàg. 34)

 

Estudié Latín y Griego en el bachillerato. Las gramáticas son relojes, formados por muchas piezas que funcionan juntas. De manera que me gustaron esas lenguas, pero ninguo de sus autores. Lo hermoso, para mi, era su mecanismo, no la marca de fábrica de los individuos que había que estudiar." (pàg. 116)

 

Erri de Luca (2024). Las reglas del mikado (trad. Carlos Gumpert). Barcelona: Planeta (Seix Barral).

Xacona

Quan he llegit la contra he pensat "aquesta novel·la ja l'has llegida", però me l'han recomanada tant que he mirat de deixar de banda els prejudicis i he començat a llegir-la. I molt bé. Algun capítol menys lluit que la resta, però molt bé. Una xacona. Interessant. Una mica Quenau o Joan lluís Lluís, però molt bé. Molta imaginació.

De primeres, mirava de refer els fils, però de seguida vaig desistir perquè no sé si l'autor volia que ho féssim i he gaudit molt de la lectura.

 

M'ha agradat molt la contenció en els personatges: reaprofitar-los (reaprofitar els cognoms) és una gran troballa.

En enredar tant la troca presentant infinites variacions del mateix tema, tot cola. Totes les situacions apareixen com lògiques, esperables; que no es fan estranyes.

No mira de fer un quadre cubista presentant diferents aspectes de cada personatge perquè el lector acabi de fer-ne el retrat complet, presenta diverses situacions amb diversos personatges que, casualment, es diuen igual. És com si llegissis moltes novel·les diferents amb protagonistes diferents que tenen els mateixos noms. No se si m'explico.

"després d'una vida consagrada a l'elogi no és fàcil abraçar el menyspreu: l'odi es cou a foc lent." (pàg. 75)

Una manera d'explicar una de les possibles reaccions de la dona en trobar la carta justifica el text.

"Quin contrasentit discutir xiuxiuejant! Un a discussió implica vehemència, crits, fermesa en el to i en els arguments. Però ells, per evitar que ella els senti, es barallen en un to confessional, conventual." (pàg. 144)

Encara fa un parell de voltes més al tema, però la descripció és tan encertada...

Jordi Massó (2023). Xacona. Barcelona: Males herbes.

El arte de la guerra

"L'ortodoxia y la hetrodoxia no son algo fijo, sino que se utilizan como un ciclo." (pàg. 51)

És a dir, "a la guerra com a la guerra" o dit sense voler fer floritures, la guerra té la seva lògica. I això ho repeteix al llarg del tractat amb diferents formulacions.

"Por lo tanto, un ejército no tiene formación constante, lo mismo que el agua no tiene forma constante: se llama genio a la capacidad de obtener la victoria cambiando y adaptándose según el enemigo." (pàg. 68)

Be water, my friend. El que hem comentat abans.

"Una vez que están unificados [els soldats], el valiente ya no puede actuar solo, ni el tímido puede retirarse solo: esta es la regla general del empleo de un grupo." (pàg. 77)

"A un ejército rodeado, hay que mostrarle una salida.

Muéstrales una manera de salvar la vida para que renuncien a luchar hasta la muerte, y así podrás aprovecharte para atacarles." (pàg. 80-81)

"Si puedes recordar siempre el peligro cuando estás a salvo y el caos en tiempos de orden, permanece atento al peligro y al caos mientras no tengan todavía forma, y evítalos antes de que se presenten; sin duda, ésta es la mejor estrategia de todas." (pàg. 89)

"Si se producen murmuraciones, faltas de disciplina y los soldados hablan mucho entre sí, ello significa que se ha perdido la lealtad de la tropa." (pàg. 101)

"Puedes ganar cuando nadie puede entender en ningún momento cuáles son tus intenciones." (pàg. 127)

El que és m'ha sorprés d'aquesta lectura ésla quantitat de contingut que coneixia/utilitzava sense ser conscient que provenia d'aquí. També es destacable el poc apreci que mostra per la tropa ("en situació de perill mortal lluitaran millor i cooperaran entre ells"). En fi, i refermant el que deia, "no comencis mai una batalla que no puguis guanyar".

He de dir que aquesta no és l'edició que he llegit, però la portadaem sembla més bonica. Vaig comprar el llibre a la llibreria Lello ("la més bonica del món") i és una edició especial per a ells, com la majoria dels pocs llibres que hi tenen exposats: mida xs, tall daurat, guardes que semblen de William Morris (una mica Hacendado) i la sobrecoberta il·lustrada amb detalls daurats d'autobombo. La traducció és nefasta, però he mirat altres traduccions (per comprovar que no soc jo que la miro amb mals ulls) i no n'he trobat cap que faci llegir. Aquesta, a més, és una traducció de l'anglès...

Sun Tzu (2023). El arte de la guerra (traducció de l'anglès: Celia Castillo). Porto: Livraria Lello.

Tiberi Cèsar

"Tiberi s'h tombat sense respondre-li. Si hi h cap ocurrència digna de la daga que Júlia li ha llançat, a ell se li acudirà més tard, potser demà, si de cas, o ja mai perquè preferirà deixar-ho estar i fer com si ho pogués oblidar i simplement acumular-ho amb la borra que va quedant-li pels racons de l'ànima, a les parts buides que ja hi té." (pàg. 130-131)

"Perquè té fred.

Fred sense remei, fred de Pannònia, fred blau i immo+òbil d'aquell hivern avançat per al càstig." (pàg. 323)

Només he recollit aquests dos fragments perquè representen el que m'ha semblat aquesta novel·la. D'una banda aprofita una, penso, important tasca de documentació i, de l'altra, treballa unes imatges que són les que esperes de la prosa de Núria Cadenes. Miro d'explicar-ho.

Els personatges se'ns presenten i els coneixem a partir de les seves interaccions (converses, gestos, pensaments) més que no pas a partir de prolixes descripcions i, moltes vegades, aquestes interaccions han de ser inventades (no crec que el primer fragment que he reproduït hagi estat recollit en cap crònica), però ens les creiem.

Pel que fa a les imatges, això del "fred de Pannònia" és tan gràfic...

Els personatges amb què interactua Tiberi, els que parlen d'ell (per bé o per mal), el que recordem de quan ho vam estudiar..., tot plegat fa un mosaic que ens acaba retratant Tiberi Cèsar. 

La importància de les àligues, el paper de la serp, el far... Tot, dins de la lògica romana, ens pinta la situació i els pensaments del personatge. Res no és sobrer i és feina del lector acoblar les peces.

Haver de tornar a l'arbre genealogic de l'inici és una mica feixuc, però cal fer-ho per saber qui és qui en aquella Roma intrigant.

Sempre ho havia pensat, però després de llegir això crec que l'encerto: quan un cèsar estava a punt de morir, el seu darrer sentiment devia ser de descans, com dient "aquí us quedeu amb les vostres intrigues i ja us apanyareu per saber qui em succeeix i quant dura".

 

 

Núria Cadenes (2023). Tiberi Cèsar. Barcelona: Proa.

Dix heures et demie du soir en été

La història no m'ha entusiasmat. En faig un resum:

Una parella (Maria i Perre) viatja cap a Madrid, suposadament des de França) amb la filla petita (Judith) i una amiga de la família (Claire)  que esdevindrà amant de l'home. Han de fer parada en una fonda plena a vesar en un poble abans d'arribar a Madrid i allà Maria, que és  alcohòlica, veu l'home que busca la policia perquè s'acaba de cometre un crim passional (un paio ha mort la dona i el seu amant). L'ajuda a escapar, però l'home s'engega un tret mentre espera que Maria el vingui

a recollir, com li ha promés que faria. Arriben a Madrid.

El que és al·lucinant és com ens transmet l'ambient xafogós dels pobles interiors d'Espanya durant l'estiu. La calor, la desídia, les poques ganes de fer res, la pluja que cau de cop i s'asseca de cop. Els colors, la pols en l'aire, la manera com els sorolls s'amplifiquen... La lentitud. Només havia llegit abans una cosa que ho transmetés tan bé, una novel·la de Pere Pons, Pick-up, que explica una sortida de cap de setmana d'uns adolescents mallorquins a l'estiu.

Suposo que aquest encert m`ha fet que no llencés el llibre amb les incoherències geogràfiques i temporals. Venen de França, sembla, i van cap a Madrid, però Maria té al cap que la manera de salvar l'assassí és acompanyar-lo a la frontera i són a uns 200 km de Madrid. El poble on s'aturen no s'identifica, però hauria de ser de l'Aragó, prop de Saragossa perquè en un moment pugen un port que no baixen perquè "deu ser l'entrada de la Meseta", però en una altra aturada a cent i pocs quilómetres de Madrid, han de passar per la vall del Xúquer. Si han baixat cap a Terol ja no sé si el recorregut té cap mena de sentit.

Pel que fa al rellotge, l'albada s'avança cap a les tres de la matinada... Tot és molt estrany. A les fondes que visiten la gent dorm per terra als passadissos i hi ha dutxes a la planta baixa accessibles des del restaurant. No ho sé...

"Dans le cafè, déjà, l'ombre a gagné. Au fond, sur le bar mouillé, des bougies sont allumées et leur lumière se mélange, jaune, a cellle, bleutée, du jour mourant. L'averse cesse comme elle est venue, brutalment." (pàg. 11)

Al cafè l'ombra ha guanyat la partida. Al fons, sobre la barra mullada, encenen unes espelmes i la seva llum, grogenca, es mescla amb la del capvespre, blavosa. La tempesta acaba com havia començat, brutalment.

"Il dort. Marie se relève, prend dans la poche avant de la portière le flacon de cognac. L'alcool. à jeun, remonte dans la gorge, brûlant, familier, dans une nausée qui revéille. Le soleil. C'est le soleil ça, à l'horizon. Le froid diminue d'un seul coup. Les yeux font mal. Il y a presque une heure qu'il s'est endormi. Le soleil balaie son corps, entre dans sa bouche etrouverte, et ses vetements commencent a fumer légèrement comme un feu mal éteint. Ses cheveux aussi fument. Fumées très ténues d'un feu délaissé. Il ne sent pas la lumière encore." (pàg. 87)

Dorm (es refereix a l'assassí; Maria l'ha recollit amb el cotxe). Maria s'aixeca i agafa l'ampolla de conyac de la butxaca de la porta del davant. L'alcohol, en dejú, remonta per la gola i la crema, familiar, en una nàusea que et desperta. El sol. Allò,a l'horitzó és el sol. EL fred s'paivaga de cop. Els ulls fan mal. Fa gairebé una hora que s'ha adormit. El sol recorre el seu cos,entre a la boca entreobertai la roba comença a fumejar-li lleugerament com si fos un foc mal apagat. Els cabells també li fumegen. Tot, però, d'una manera molt tènue, com un foc abandonat. No nota encara la llum.

La sortida del sol i la tornada de la calor. L'alcohol, els efectesde l'alcohol en un cos acostumat a consumir-ne. El ritme... Tot és xafogós.

Marguerite Duras (1960). Dix heures et demie du soir en été. Paris: Gallimard.

Fill d'un malparit

"Quan la nostra organització política es va disoldre, en comptes d'enfrontar-se en la violència, els companys no paraven de justificar aquesta renúncia adduint que nosaltres no tenñiem res a expiar. Ni nazis, ni feixistes, ni encegats pel son ixent, a diferència dels companys alemanys, italians o japonesos, la Resistència havia redimit el nostre passat. Les nostres mares i els nostres pares havien eliminat Hitler i les seves hordes, Pétain i els seus gossos. Érem els fills de la victòria i en podie estar orgullosos. Cap culpabilitat col·lectiva no podia justificar la violència política." (pàg. 106)

"I llavos van arribar. Els noms fràgils, les veus enrogallades, les frases tremoloses, les esquenes encorbades o orgulloses, les mans crispades a la barra, els records, que s'amunteguen, que s'escapen, que esgarrapen la memòria o que no es presenten, les llàgrimes reprimides,els ulls secs, les enrabiades sordes, les ànimes en repòs, les cames gastades d'una vida a peu dret, els cabells blancs, els terns rics, els vestits pobres, els fantasmes." (pàg. 119)

"--A altes hores de la nit, em venia a veure un ofifial nazi. Un soldat, no pas un SS. Em treia la cadena i em deia que tornaria de bon matí per posar-me-la. Ja ho veu, senyor president, alguns s'apiadaven dels presoners." 

[...]

Al tribunal de Lió, l'aire era irrespirable. Els espavilats,els periodistes que comentaven les audiències sense parar, no badaven boca. El públic, immòbil. Les víctimes, repenjades en bastons, engavanyades per minerves, presoneres de cadires de rodes, notenien altre horitzó que el terra de la immensa sala. Molts caps abaixats, moltes mirades absents. L'advocat Vergès havia desaparegut darrere el seu pupitre.

Aquella sola veu havia esdevingut el nostre sofriment comú." (pàg. 181)

"La mirada del nazi feia malbé el que havíem de sentir. Perquè els màrtirs gosessin enraonar, calia el silenci del banc dels acusats buit." (pàg. 200)

"La neboda del General [De Gaulle] ens va explicar com es divertien les colles de nens abandonats que sobrevivien darrere dels filts espinosos.

--Jugaven al camp de concenració, senyor president.

La seva veu era dolça.

--Un feia el paper d'SS, els altres, de deportats.

M'hauria agradat molt que t'haguessis assabentat de tot això.

I que haguessis vist aquella petita gran dama caure ela esglaons del palau de justícia, fulminada pelq ue avabava de fer reviure, i morir un altre cop per tots nosaltres." (pàg. 225)

Esperava molt més d'aquest llibre. Crec que filar les dues històries espatlla la trama i no deixa que la narració s'enlairi.

No sé si són llicències o què però la "neboda del General" no va morir durant el judici (sí que hi va testificar) i el pare de Chalandon, tampoc. No entenc per què ho ha fet...

Sorj Chalandon (2023). Fill d'un malparit (trad. Josep Alemany). Barcelona: Edicions de 1984.