"Perquè té fred.
Fred sense remei, fred de Pannònia, fred blau i immo+òbil d'aquell hivern avançat per al càstig." (pàg. 323)
Només he recollit aquests dos fragments perquè representen el que m'ha semblat aquesta novel·la. D'una banda aprofita una, penso, important tasca de documentació i, de l'altra, treballa unes imatges que són les que esperes de la prosa de Núria Cadenes. Miro d'explicar-ho.
Els personatges se'ns presenten i els coneixem a partir de les seves interaccions (converses, gestos, pensaments) més que no pas a partir de prolixes descripcions i, moltes vegades, aquestes interaccions han de ser inventades (no crec que el primer fragment que he reproduït hagi estat recollit en cap crònica), però ens les creiem.
Pel que fa a les imatges, això del "fred de Pannònia" és tan gràfic...
Els personatges amb què interactua Tiberi, els que parlen d'ell (per bé o per mal), el que recordem de quan ho vam estudiar..., tot plegat fa un mosaic que ens acaba retratant Tiberi Cèsar.
La importància de les àligues, el paper de la serp, el far... Tot, dins de la lògica romana, ens pinta la situació i els pensaments del personatge. Res no és sobrer i és feina del lector acoblar les peces.
Haver de tornar a l'arbre genealogic de l'inici és una mica feixuc, però cal fer-ho per saber qui és qui en aquella Roma intrigant.
Sempre ho havia pensat, però després de llegir això crec que l'encerto: quan un cèsar estava a punt de morir, el seu darrer sentiment devia ser de descans, com dient "aquí us quedeu amb les vostres intrigues i ja us apanyareu per saber qui em succeeix i quant dura".
Núria Cadenes (2023). Tiberi Cèsar. Barcelona: Proa.
