Les primeres línies el llibre que ja ens anticipen, una mica, el to de la narració.
"I en els meus moments de consciència més clara pensava que el crim major de l'enemic era precisament d'haver-nos fet esdevenir inaptes a sentir res que no fos odi." (pàg. 11)
"Alguns de nosaltres trobàvem aquest somni [la visió del paradís que descriu l'Alcorà] sospitós. Encara que sortíssim de la infància i fóssim molt crèduls, la correspondència tan exacta entre les nostres fantasies i la realitat promesa ens semblava massa bella per ser veritat. L'horror de la nostra vida ens feia dubtar de la bondat de Déu, i fins i tot de la seva existència." (pàg. 15)
"Sabia que sempre li voldríem, fer més mal del que seríem capaços de fer-li, però que ens esforçaríem al màxim. [...]. Que cada patiment seu seria un plaer nostre. [...]. Algú va empunyar una serra, algú altre un martell o una destral. Em vaig trobar amb unes tenalles entre les mans. [...]. Encara sento a la mà com els teixits resisteixen a ser arrencats. Un dolor va i ve que em trauca el ventre. El sentiré tota la vida, sense esperança de remissió. [...]. Quan tot va ser acabat, vaig entendre l'irreparable ximpleria. Em vaig quedar palplantat, fixant el bocí de carn vermella que aguantava amb les pinces de ferro. Un pètal arrabassat. Vaig entendre que acabava d'arrencar-me un tros d'ànima." (pàg. 104-107)
Aquestes pàgines són brutals. Quin patir en veure com la violència i la revenja, enfonsen una ànima en la misèria moral més absoluta.
"Era una trepa sorruda, mocosa i despietada [uns quants soldats d'entre dotze i catorze anys], que només sabia de la vida allò que ens havia ensenyat la mort." (pàg. 120)
"És la mateixa cosa pel nostre poble: és aviat dit que no veurà la propera dècada, però un poble per durar necessita un país, un cel i una llengua." (pàg. 127)
"És prou sabut que la llengua és la terra de l'exiliat. La du amb ell i no pesa mai gaire." (pàg. 144)
"Als botxins no els sol agradar que es coneguin els noms de les seves víctimes, per això les fosses serveixen per prevenir les seves indigestions de consciència." (pàg. 188)
"La guerra s'estava acabant. Tenia disset anys, em trigava de conèixer l'amor, la mort m'apareixia tan inevitable com la nostra derrota i no sabia quin joc irònic la mà del destí em tenia reservada." (pàg. 219)
Així acaba el llibre. És el paràgraf final d'un capítol que resumeix la vida del protagonista després de la guerra. Vagant pel mon, enyorant el seu país ja desaparegut i fent viure flors i dones en una confusió volguda i molt interessant.
Sort de la distribució de capítols que intercala descripcions (molt poètiques i físiques) de flors silvestres entre els capítols "lineals" del llibre curulls de descripcions violentes i cruels d'una guerra perduda vista per uns ulls d'infant.
El joc, almenys ami m'ho ha semblat, entre la guerra descrita als Balcans, en un entorn musulmà i la ruïna de la llengua adoptada per l'autor fa la lectura molt interessant: paisatges d'aquí i costums d'allà amb la desaparició imminent i inevitable com a teló de fons (una mica Boudon?).
Joan-Claudi Fôret (2024). Sang i saba (trad. Joan-Lluís Lluís). Barcelona: Edicions de 1984.
