Joseph Roth & Stefan Zweig. Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938)

Madeleine Rietra i Rainer Joachim Siegel (ed.) (2014). Joseph Roth & Stefan Zweig. Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938). Epílogo de Heinz Lunzer (trad. J. Fontcuberta i Eduardo Gil Bera). Barcelona: Acantilado.

Diverses notes de lectura.

Hi ha moltes més cartes de Roth a Zweig que a la inversa, cosa que té diverses explicacions: Roth vivia perpètuament en hotels (traslladant-se sovint) i, a més, pel que es desprèn del llibre, era més desordenat.

El llibre és una mica "el seny i la rauxa" (en cultisme ranci "hybris - sophrosine"). Roth tira en cara a Zweig que no vegi (vulgui veure, sàpiga veure) què passa a Alemanya i com derivarà tot plegat. Li diu en alguna ocasió una cosa com ara "vostè té més vida que jo, però jo estic més al cas de la maldat humana perquè vostè és massa bo i no pot veure això".

El començament del llibre és una mica com les cartes de Pla a Cruzet: Roth no parla més que de diners (sempre en necessita), però quan comença a bellugar-se el moviment nazionalsocialista a Alemanya, la cosa s'anima i molt.

M'ha fet molta gràcia l'esperit cosmopolita de tots dos, semblen viure en una mena de "república de les lletres". En un moment, Zweig recomana a Roth que es traslladi per a poder escriure millor i li recomana Bèlgica (més econòmic) o Txèquia (crec recordar) perquè no entendrà l'idioma i no es distraurà tant. Sobre tot, li recomana que deixi París on Roth té una mena de línia de crèdit en el bar de l'hotel on s'allotja i consumeix Pernod sense mesura.

Són al·lucinants els problemes que viu Roth, i l'angoixa amb què els viu: una dona boja, una amant amb fills que ha de mantenir, suport a exiliats jueus de tota mena, apropament a l'església catòlica... un garbuix que l'embolica i no el deixa respirar.

Un fragment d'aquesta fotografia il·lustra la portada del llibre.
El posat de tots dos és talment com són (almenys en la seva correspondència)