En defensa pròpia

Em va venir un rampell verdaguerià no sé ben bé perquè i vaig anar a la biblioteca del poble a buscar En defensa pròpia. No tenia clar què buscava en el llibre i per no llegir influït per res vaig passar de llegir l'estudi preliminar i les menes de resum que presenta aquesta edició (vaig trobar, tot s'ha de dir, una mica estrany que hi hagués resums de les coses que s'explicaven... Em va sonar molt a lliçó d'escola).

Mentre avançava en la lectura de les cartes, al·lucinava cada vegada més en que fossin la manera de denunciar públicament una situació injusta (fins cap a la darrera carta no vaig poder intuir/descobrir la causa del assumpte) per part d'un capellà en el tombant del segle XX. Em va sembla un ús molt modern dels poders mediàtics i m'imaginava el públic llegint les cartes (la prosa molt periodística i elegant) i esperant amb delit la continuació.

El recull d'articles consta de dues sèries. En la primera exposa els greuges que està patint i com cada decisió que pren per defensar-se'n es malinterpreta. En la segona va preguntant (retòricament?, al lector?, al bisbe?) els motius de la seva situació. I la traca final és una carta inèdita i el document en què es retracta (impressionant que allò fos entès com un retracte) del que ha fet.

No puc copiar citacions perquè he tornat el llibre i no tinc notes textuals. Dues cartes em van cridar especialment l'atenció:

• En una arrenca explicant què passa quan s'abandona una casa (s'escrostona, cau el sostre, entra el vent i, finalment, cau) com a figura del que li pot passar a ell com a capellà abandonat que, a més, no pot exercir. Aquesta arrencada és una mica paral·lela de com m'imaginava el personatge a partir de la seva poesia "Caminant" (que ha musicat Roger Mas) i de la resta de poesies seves que ens han arribat pel folclore: una mena de fe de carboner amb una mística senzilla. Tot molt planer, molt "de peus a terra".
• L'altra és la carta inèdita "Pecat original" en què apareix una mica les motivacions polítiques de la seva sortida del palau dels Comillas. Fins aquell moment, feia la impressió que tot l'afer era degut a una mala lectura de les seves recomanacions a la marquesa, però quan, gràcies a les notes de la carta, col·loques les peces polítiques a lloc, s'entén una mica (només una mica) més tot l'embolic.

Decidit, llegiré més coses de Verdaguer!


Jacint Verdaguer (1994). En defensa pròpia. Barcelona: La Magrana