Dora Bruder

"Il y a huit ans, dans un vieux journal, Paris-Soir, qui datait du 31 décembre 1941, je suis tombé à la page trois sur une rubrique: 'D'hier à aujourd'hui'. Au bas de celle-ci, j'ai lu:

'PARIS
On recherche une jeune fille, Dora Bruder, 15 ans, 1 m 55, visage ovale, yeux gris-marron, manteau sport gris, pull-over bordeaux, jupe et chapeau bleu marine, chaussures sport marron. Adresser toutes indications à M. et Mme Bruder, 4 boulevard Ornano, Paris.'

Ce quartier du boulevard Ornano, je le connais depuis longtemps." (pàg. 7)

Fa vuit anys, a la pàgina tres d'un vell diari, Paris-Soir, del 31 de desembre de 1941, vaig llegir la nota següent que duia per títol "D'ahir a avui":
"PARÍS
Es busca la nena Dora Bruder, 15 anys, un metre i cinquanta-cinc, cara ovalada, ulls gris-marró, abric espoertiu gris, jersei burdeus, faldilla i barret blau marí, i sabates d'esport marrons. Adreceu qualsevol pista a M. i Mme. Bruder, boulevard Ornanao, 4, París."
Conec el barri del boulevard Ornano de fa molt de temps.

Així comença la novel·la. El segell de l'autor: una troballa fortuïta que li engega la maquinària de la xafarderia i els records. Com a tret distintiu d'aquesta obra, cal remarcar que veurem com reconstrueix, fins allà on pot, la història. No en veurem només el resultat com passa en altres obres, aquí veurem tots els seus moviments, els salts que fa, com enllaça fets amb records, com la seva vida marca les passes que fa... I tant m'és si tot és inventat (la memòria és invenció, reconstrucció), té l'aparença de veritat que li demanem a les novel·les i això ja és ben bé prou.


"On vous classe dans des catégories bizarres dont vous n'avez jamais entendu parler et qui ne correspondent pas à ce que vous êtes réellement. On vous convoque. On vous interne. Vous aimerez bien comprendre pourquoi." (pàg. 37-38)

Us classifiquen en categories estranyes de les quals no n'havíeu sentit mai a parlar i que no corresponen al que sou realment. Us convoquen, us internen i voldríeu comprendre'n el motiu.

Es refereix a la crida que es va ver als jueus de París, però, de la manera que ho diu, aconsegueix que reflexionis sobre aquesta "classificació" com a cosa més general en la vida.

"Ces endroits, où l'on vous enfermait sans que vous sachiez très bien si vous en sortiriez un jour, portaient décidément de drôles de noms: Bon-Pasteur d'Angers. Refuge de Darnetal. Asile Sainte-Madeleine de Limoges. Solitude-de-Nazareth.
Solitude." (pàg. 41)

Aquests llocs on us tancaven sense que sabessis gaire si en dortiries mai, tenien noms ben curiosos: Bon-Pasteur d'Angers. Refuge de Darnetal. Asile Sainte-Madeleine de Limoges. Solitude-de-Nazareth.

Soledat.

Una mica d'humor enmig de la tragèdia que relata.

Selon elle [una dona que havia estat al pensionat de la Dora una mica després que ella], cela ressemblait plutôt à un orphelinat. Une discipline de fer. Pas de chauffagfe. On ne mangeait que des rutabagas. Les élèves faisaient la prière 'a six heures', et j'ai oublié de lui demander si c'était six heures du matin ou six heures du soir." (pàg. 44)

Segons ella, allò tenia més l'aparença d'un orfenat: una disciplina de ferro, sense calefacció, no es menjava més que naps, els alumnes tenien una oració "a les sis"... I no vaig pensar a demanar-li si era a les sis del dematí o a les sis de la tarda.

"La nuit tombre tôt et cela vaut mieux: elle efface la grisaille et la monotonie de ces jours de pluie où l'on se demande s'il fait vraiment jour et si l'on ne traverse pas un état intermédiaire, une sorte d'éclipse morne, qui se prolongue jusqu'à la fin de l'après-midi. Alors les lampadaires, les vitrines, les cafés s'allument, l'air du soir est plus vif, le contour des choses plus net, il y a des emboutellaiges aux carrefours, les gens se pressent dans les rues." (pàg. 50)

Cau la nit i tot millora. La nit esborra la grisalla i la monotonia dels dies de pluja en què ens preguntem si realment és de dia o si estem travessant un estat intermedi, una mena d'eclipsi lleu que s'allarga fins al final de la tarda. En aquell moment, els fanals, els aparadors i els cafès s'il·luminen; l'aire del vespre és més viu, el contorn de les coses més nítid, hi ha retencions a les cruïlles, la gent s'apressa als carrers.

És desembre a París...

"panier à salade" (pàg. 63)

M'ha agradat com anomena els cotxes de policia. Literalment "safata d'amanida". No sé d'on surt aquest nom, però m'ha fet gràcia que faci referència a una cosa de menjar, com les nostres iogurteres...


"Je sollicite de votre bienveillance la libération de mon petit-fils Michaël Rubin, 3 ans, français, de mère française, interné à Drancy avec sa mère..." (pàg. 85)

Sol·licito de vostra benvolença l'alliberament del meu nét Michäel Rubinm, de tres anys, francès, de mare francesa, internat a Drancy amb la seva mare...

Entre les pàgines 84 i 86, Modiano recull uns quants inicis de cartes que familiars de detinguts feien aribar ala prefectura de la policia. Col·locar-les totes seguides sense més context fa una sensació de desemparament molt anguniosa. Només n'he reproduït un a l'atzar.

"Friedo Lampe. Au bord de la nuit. Ce nom et ce titre m'evoquaient les fenêtres éclairées dont vous ne pouvez pas détacher le regard. Vous vous dites que, derrière elles, quelqu'un que vous avez oublié attend votre retour depuis des années ou bien qu'il n'y a plus personne. Sauf une lampe qui reste allumée dans l'appartement vide." (pàg. 92)

Friedo Lampe. Au bord de la nuit. El nom i el títol m'evocaven les finestres il·luminades que us atreuen irremissiblement la mirada. Mirant-les us dieu que, al seu darrere, algú que heu oblidat espera la vostra tornada des de fa anys o bé que no hi ha ningú, només un llum que ha quedat encès en l'apartament buit.

Evocacions... Els salts que dèiem en començar: un títol d'un llibre que li ve al cap, obre un camí cap a situacions viscudes o imaginades i no s'està d'explciar-nos-ho.

"Au moment de signer, ce fonctionnaire mesurait-il la portée de son geste? Au fond, il ne s'agissait, pour lui, que d'une signature de routine et, d'ailleurs, l'endroit où était envoyée cette jeune fille était encore désigné par la Préfecture de police sous un vocable rasurant: 'Hebergement. Centre de séjour surveillé'." (pà. 115)

En el moment de signar, aquell funcionari preveia les conseqüències del seu gest? En el fons, per a ell no era més que una signatura de rutina i, a més, el lloc on enviaven aquella es coneixia a la Prefectua amb un nom tranquil·litzador: "Alberg. Centre d'acollida vigilat".

I no segueix amb el tema de la responsabilitat dels col·laboracionistes, ni cal que ho faci, però ens queda l'apunt per fer-hi voltes.

"Il me semblait que je devais le faire un dimanche où la ville est déserte, à marée basse." (pàg. 128)

Em va semblar que ho havia de fer un diumenge, quan la ciutat està deserta, en marea baixa.

"En marea baixa" quina manera de definir l'"spleen" dels diumenges a la tarda...

"On avait tout anéanti pour construire un sorte de village suisse dont on ne pouvait plus metre en doute la neutralité." (pàg. 136)

Ho havien enderrocat tot per construir una mena de vil·la suïssa d'una neutralitat indubtable.

Es refereix a la zona on hi havia el centre de presoners de Drancy dins mateix de París.

De ce livre [Miracle de la rose de Jean Genet] je connaissais des phrases par coeur. L'une d'entre elles me revient en mémoire: 'Cet enfant m'apprenait que le vrai fond de l'argot parisien, c'est la tendresse atristée'. Cette phrase m'évoque si bien Dora Bruder que j'ai le sentiment de l'avoir connue. On avait imposé des étoiles jaunes à des enfants aux noms polonais, russes, roumains, et qui étaient si parisiens qu'ils se confondaient avec les façades des immeubles, les trottoirs, les infinies nuances de gris qui n'existen qu'à Paris." (pàg. 138-139)

Em sabia de memòria les frases de Miracle de la rose de Jean Genet i me'n ve una al cap: "Aquest nen em va ensenyar que el veritable fons de l'argot parisenc és la tendresa entristida". Aquest frase m'evoca tan i tan bé Dora Brudes que tinc el sentiment d'haver-la conegut. Havien imposat les estrelles grogues a nens amb noms polonesos, russos o romanesos que eren tan parisencs que es confonien amb les façanes dels edificis, amb les voreres i amb els infinits matisos de gris que només trobem a París.

Patrick Modiano (1997). Dora Bruder. París: Gallimard

Que si heu de començar a llegir Modiano, potser aquesta novel·la breu i intensa és la manera.